Més que
no pas la primavera, l’estiu és l’època de l’any ideal per manifestar la part
més física del goig d’estimar-se. I són els petons –amb permís de les
abraçades— el símbol més flagrant d’aquesta manifestació. A qui no li agraden,
els petons? Els petons són una alegria per al cos i un aliment per a l’ànima. Tothom
vol fer-ne i que n’hi facin. De vegades, els necessitem!
Hi ha
petons freds i petons càlids. N’hi ha de desmenjats i n’hi ha d’apassionats. Hi
ha petons innocents i petons voluptuosos, petons de compromís i petons
compromesos, carnals i angelicals, fugaços i persistents, al front, a la galta,
a les mans, a la boca, a l’espatlla... Qualsevol part del cos és bona per a ser
besada. N’hi ha que busquen el plaer i d’altres l’aprovació. Hi ha tantes
classes de petons com ocasions per fer-ne i que ens en facin.
Estalviar
els petons és de covards. És un acte d’avarícia injustificada. Els poetes que
han cantat el goig de l’amor ho saben molt bé. “Encara un altre bes, un altre, un altre...” deia
Joan Salvat-Papasseit, en aquell poema que començava amb un vers que és potser
la millor descripció d’un petó apassionat: “Sota el meu llavi el seu, com el
foc a la brasa”.
Els
llavis dels enamorats s’uneixen en un acte de comunicació que va molt més enllà
de les paraules. Tanquen els ulls per concentrar-se en el plaer de
l’experiència tàctil. El que s’hagin dit potser ho oblidaran al cap de cinc
minuts, però és possible que el petó s’instal·li en el record per sempre més. Els
cors s’acceleren i els cossos s’acosten fins que les distàncies desapareixen. El
temps s’atura. El món es difumina. És un esclat de sensacions, un festival per
als sentits. La saliva es transvasa d’una boca a l’altra i els narius
s’eixamplen per absorbir la fragància de l’altre. Les llengües i les dents
entren en el joc. Les mans, també. Es diria que amb els llavis s’han unit els
pensaments, i potser és cert, però no sempre...
Després
del petó inicial, la urgència desfermarà el desig i en vindrà un altre, encara
més intens; o potser, si és un petó de comiat, els qui se’l facin intentaran
conservar el gust en un racó agredolç de la memòria; o qui sap si no n’hi haurà
mai més cap altre perquè no era un petó autèntic.
De vegades el petó no arriba a produir-se i els
enamorats, potser per timidesa, potser per la mala influència d’algun envejós o
qui sap si perquè s’han deixat endur pels prejudicis o perquè un es pensa que
l’altre no el voldrà... no arriben a besar-se. Aleshores, el petó inexistent,
que hauria omplert les seves ànimes, es perd en el desig de fer-lo i el que
hauria pogut ser l’inici d’una nova etapa de dues vides acaba en un trist
episodi imaginat per un articulista vagarós.(Aquest article es va publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'agost de 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada