Reflexió d'estiu

                Escric aquest article amb el banyador posat, sense camisa, a prop de la piscina municipal, entomant l’airet de cap al tard i sentint, de fons, les corredisses enriolades d’un estol de canalla que es persegueixen els uns als altres i es llencen a l’aigua en la que potser serà la darrera capbussada de la tarda. M’arriba la flaire de carn a la brasa que algú es cruspirà per sopar i penso en els quilòmetres de carn exposada sota el sol, i sobre la sorra, en les nombroses platges catalanes. La música animada i juvenil, més empalagosa que inspiradora, em desperta l’enyor per les cançons suaus i les veus avellutades d’un bon directe... Però no es pot tenir tot. Xarrupo el gintònic que m’ha dut el cambrer. Perfecte! Amb glaçons ben grossos i mitja rodanxa de llimona. Tants anys prenent-lo amb got de tub –en una època en què crèiem que Larios era una bona marca de ginebra, Beefeater la rehòstia i Bombay un autèntic luxe—, i ara resulta que s’havia de beure en una d’aquestes copes grosses i pagar un ull de la cara fins i tot en el tuguri més recòndit i poc glamurós del planeta. Unes gotes llagrimegen per la paret del recipient arrodonit i no puc resistir-me a aixecar-lo i besar-ne de nou el caire. La frescor amargant m’omple la boca, baixa pel coll i amoroseix la temperatura corporal.

                Sobre la taula, al costat de l’ordinador, hi tinc dos llibres. D’una banda, un exemplar d’una obra de teatre de Joan Jordi Miralles –Els nens feliços (Males Herbes, 2016)—, que l’autor em va fer arribar. Me l’he llegit durant la tarda i s’ha de dir que, si bé no és la lectura habitual de tarda d’estiu a la piscina, ha baixat com el bon vi i manté el nivell d’altres obres que li he llegit al Joan Jordi, amb qui em lliga una certa amistat, perquè és de Manresa, on jo visc de fa anys. D’altra banda, una novel·leta de Ramon Xuriguera –Tres nits (Fonoll, 2016)—, que l’autor de Menàrguens va escriure el 1944 i que ara, gràcies a la feina de l’estudiós de Miralcamp Josep Camps i Arbós, que l’ha recuperat, podem llegir per primera vegada.

                M’adono que, al capdavall, bona part de les lectures d’estiu –i també durant la resta de l’any— les faig per un cert compromís amb amics o coneguts. Unes perquè els autors esperen que en faci una ressenya o un comentari, d’altres perquè intueixo que em serviran per fer-ne una ressenya o un comentari. Com que no tinc formació ni vocació de crític i, a més, com a novel·lista que publica amb certa regularitat, sóc el menys indicat per opinar sobre les obres dels altres, sempre acabo fent ressenyes i comentaris dels llibres dels meus amics i coneguts per destacar-ne només les virtuts. Com cada estiu, em plantejo si val la pena continuar amb aquesta mena de peatge lector.

                Demano un altre gintònic i allargo la reflexió.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de juliol de 2016)