Condol i silenci

            A la seva extraordinària narració d’inspiració autobiogràfica Un home de paraula (La Magrana, 2006), Imma Monsó, que fa un interessant tractat del dol a partir de retratar la personalitat del company que acaba de morir, reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la poca traça de molts coneguts a l’hora d’expressar el condol després de la pèrdua de l’ésser estimat.

            Costa trobar mots justos, precisos i adequats per encarar la mort. Hi ha qui, davant d’aquesta evidència, opta per un contundent “no tinc paraules”, però és més habitual que s’utilitzi una formula fixada, que no necessàriament ha de contenir un missatge del tot sincer: “t’acompanyo en el sentiment” és, potser, la més corrent en català; encara que, massa sovint, s’usa també algun calc del castellà: “ho sento molt” (que a mi, ja em perdonareu, em recorda aquell inevitable acudit de l’Eugenio en què, al tanatori, un visitant deia “lo siento”, i la vidua responia “Gracias. No se moleste. Está mejor tendido”). De vegades, si la relació és superficial, s’opta per l’asèptic i descriptiu “et dóno el condol”. Al meu poble, i especialment entre la gent gran, he sentit que a la família del finat se li desitja “una bona conformació”, expressió que convida a resignar-se –cristianament— des del mateix moment que acabes d’enterrar el difunt. De vegades, les característiques de qui acaba de deixar-nos o les circumstàncies del traspàs poden condicionar les paraules: “ha deixat de patir”, se sol dir al capdavall d’una llarga malaltia, sobretot si el desaparegut ja superava la vuitantena; “no som res”, en canvi, és la fórmula que resumeix millor la desolació davant d’una mort tinguda per especialment dramàtica. Una referència a l’edat del difunt (“era tan jove!” o, en sentit contrari, “havia arribat la seva hora”...) és un recurs també habitual en les converses de vetlla; com ho és també parlar sobre com s’hagués pogut, o no, evitar el desenllaç final: “si ho haguéssim sabut abans...”.

            El dolor dels altres fa que sovint, si no volem caure en el tòpic, callem, convençuts que el silenci pot interpretar-se com a sinònim de respecte, temorosos de resultar inoportuns. Perquè si normalment ja tenim por d’obrir la boca i ficar la pota, en un context luctuós el desastre d’un comentari inadequat que entaforés el dit a la nafra del patiment podria adquirir tonalitats traumàtiques. És per això que cal valorar molts professionals de la medicina (metges, infermeres...) que tenen la capacitat i la humanitat d’agafar la mà i dir unes paraules justes en el moment més delicat. I és per això que cal valorar també els amics que, amb veu trencada i sincera, superen la por i confegeixen un missatge on, més que no pas el contingut (que, en el fons, ve a dir que és allà, a prop, i pots comptar-hi), el que aprecia qui rep el condol és el to, gràcies al qual se sent acompanyat.

            A Un home de paraula, Imma Monsó distingeix “els amics” de “la gent” (coneguts, veïns, parents de lluny). Els uns sempre saben com parlar i com callar; els altres, que en general són molt amables i diuen el que diuen sabent que no servirà de res, recorren a tòpics com “un mai no està preparat”. I, tanmateix, estic d’acord amb Monsó que normalment, també en aquests casos, les paraules són preferibles als silencis.

(Article publicat a Regió7 el dia 20 de juliol de 2013)