Fins
fa quatre dies, els actes de marcat perfil sobiranista eren tan esquifits que no
s’hi podia anar d’incògnit. Tothom es coneixia, perquè sempre hi eren –hi
érem!— els mateixos. Ara, en canvi, sembla ser que l’independentisme ha passat
a ser una opció ben vista i les sortides de l’armari de la indefinició són un
degoteig constant. La literatura (assaig, però també novel·la) sobre la
transició democràtica ha estat profusa, i em demano com serà la que es generarà
a partir del moment actual, al voltant d’allò que alguns anomenen “transició
nacional”.
L’onada
independentista que viu Catalunya ha descol·locat molta gent i, en primer lloc,
els independentistes de tota la vida: militants i simpatitzants de partits polítics,
moviments municipals, grups i plataformes que flirtegen (o festegen
descaradament) amb la idea del secessionisme. La febrada favorable a la
independència que hi ha a Catalunya ha estat tan sobtada que un té la sensació
que ha agafat els partits que defensaven des de sempre aquesta postura ideològica
una mica despistats. Potser és que tenien tan coll avall que defensaven una
postura política minoritària que ara, quan han vist envaïda la seva parcel·la
per centenars de milers de sobrevinguts que assumeixen com a propi l’ideal
sobiranista, no han sabut estar a l’altura d’una societat que els demanava que
s’unissin. De cara a les properes eleccions, la primera conseqüència d’aquesta
falta d’acord serà que una part dels qui esperaven una coalició, desenganyats,
es decantaran pel vot útil a l’únic partit gran que, sense provenir d’una
tradició política clarament favorable a l’estat propi, ha fet un gran gir
ideològic en aquest sentit i que, a més, té molts números per guanyar les
eleccions. És el que recomana Reagrupament. Si a tot això hi afegim el fet
inqüestionable que el President Mas ha anat acumulant simpaties amb la
intel·ligent jugada mediàtica de presentar-se, davant dels catalans, com una
mena d’heroi nacional, valent i segur, barreja equilibrada del seny de Prat de
la Riba i de la rauxa de Francesc Macià, no hi ha dubte que, davant de les
picabaralles dels partits de base independentista, molts votants que mai no ho
havien fet aquest cop li donaran suport. Ara mateix, si hem de fer cas del clam
de l’11 de setembre, la prioritat, per a molts catalans, és assolir l’estat propi
dins la Unió Europea, i segur que molts votants tradicionals de
l’independentisme pensen que si cal arribar-hi amb una majoria de centre-dreta,
doncs, mira, què hi farem, ja canviarem el govern un cop tinguem la
independència al sac.
L’independentisme
ha perdut els complexos, genera il·lusió i va camí d’esdevenir un corrent majoritari;
i això ha agafat descol·locats molts dels qui tradicionalment el defensaven des
de posicions que mai no havien tingut prou suport. Ves que d’aquí a uns anys,
quan ja siguem independents, algun d’aquests que ara es tiren els plats pel
cap, mogut per la nostàlgia, recordant aquella mítica expressió que deia que “contra
Franco vivíem millor” i que parodiava els nostàlgics franquistes ridiculitzant
la nostàlgia antifranquista, no acabi escrivint, en algun futur assaig sobre
aquesta nova “transició”, alguna cosa semblant a “contra Espanya vivíem millor”.(Article publicat a Regió7 el dia 13 d'octubre de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada