Contra Espanya vivíem millor

                Fins fa quatre dies, els actes de marcat perfil sobiranista eren tan esquifits que no s’hi podia anar d’incògnit. Tothom es coneixia, perquè sempre hi eren –hi érem!— els mateixos. Ara, en canvi, sembla ser que l’independentisme ha passat a ser una opció ben vista i les sortides de l’armari de la indefinició són un degoteig constant. La literatura (assaig, però també novel·la) sobre la transició democràtica ha estat profusa, i em demano com serà la que es generarà a partir del moment actual, al voltant d’allò que alguns anomenen “transició nacional”.

                L’onada independentista que viu Catalunya ha descol·locat molta gent i, en primer lloc, els independentistes de tota la vida: militants i simpatitzants de partits polítics, moviments municipals, grups i plataformes que flirtegen (o festegen descaradament) amb la idea del secessionisme. La febrada favorable a la independència que hi ha a Catalunya ha estat tan sobtada que un té la sensació que ha agafat els partits que defensaven des de sempre aquesta postura ideològica una mica despistats. Potser és que tenien tan coll avall que defensaven una postura política minoritària que ara, quan han vist envaïda la seva parcel·la per centenars de milers de sobrevinguts que assumeixen com a propi l’ideal sobiranista, no han sabut estar a l’altura d’una societat que els demanava que s’unissin. De cara a les properes eleccions, la primera conseqüència d’aquesta falta d’acord serà que una part dels qui esperaven una coalició, desenganyats, es decantaran pel vot útil a l’únic partit gran que, sense provenir d’una tradició política clarament favorable a l’estat propi, ha fet un gran gir ideològic en aquest sentit i que, a més, té molts números per guanyar les eleccions. És el que recomana Reagrupament. Si a tot això hi afegim el fet inqüestionable que el President Mas ha anat acumulant simpaties amb la intel·ligent jugada mediàtica de presentar-se, davant dels catalans, com una mena d’heroi nacional, valent i segur, barreja equilibrada del seny de Prat de la Riba i de la rauxa de Francesc Macià, no hi ha dubte que, davant de les picabaralles dels partits de base independentista, molts votants que mai no ho havien fet aquest cop li donaran suport. Ara mateix, si hem de fer cas del clam de l’11 de setembre, la prioritat, per a molts catalans, és assolir l’estat propi dins la Unió Europea, i segur que molts votants tradicionals de l’independentisme pensen que si cal arribar-hi amb una majoria de centre-dreta, doncs, mira, què hi farem, ja canviarem el govern un cop tinguem la independència al sac.

                L’independentisme ha perdut els complexos, genera il·lusió i va camí d’esdevenir un corrent majoritari; i això ha agafat descol·locats molts dels qui tradicionalment el defensaven des de posicions que mai no havien tingut prou suport. Ves que d’aquí a uns anys, quan ja siguem independents, algun d’aquests que ara es tiren els plats pel cap, mogut per la nostàlgia, recordant aquella mítica expressió que deia que “contra Franco vivíem millor” i que parodiava els nostàlgics franquistes ridiculitzant la nostàlgia antifranquista, no acabi escrivint, en algun futur assaig sobre aquesta nova “transició”, alguna cosa semblant a “contra Espanya vivíem millor”.

(Article publicat a Regió7 el dia 13 d'octubre de 2012)