Arribar a Plutó

                La sonda espacial New Horizons ha fet un viatge molt llarg. Ha passat deu anys travessant el sistema solar, amb una breu observació de Júpiter, i fins ara ha recorregut 4500 milions de quilòmetres. L’objectiu principal de la missió de la NASA era, però, caracteritzar la geologia i la morfologia de Plutó i del seu satèl·lit principal, Caront. Finalment, aquest juliol la sonda va fer un vol rasant pel sistema plutonià que li va permetre observar, de prop, muntanyes altes i oceans gelats.

                Quan la missió New Horizons va ser aprovada, l’any 2001, Plutó encara es considerava el novè planeta del sistema solar, categoria que ostentava des que va ser descobert l’any 1930 per l’astrònom nord-americà Clyde Tombaugh. Quan es va llançar la sonda, a principis de l’any 2006, però, la Unió Astronòmica Internacional ja estava a punt de degradar-lo a la categoria de planeta nan i d’objecte menor, juntament amb altres milers de cossos celestes, de dimensions semblants, com Eris o Ceres. El pobre Plutó, doncs, que havia tingut l’honor de formar part del top ten (o top nine) de cossos que giren al voltant del Sol, porta una dècada rebaixat a la segona –o la tercera— categoria.

                La poetessa Sònia Moya, sempre atreta per les imperfeccions que s’amaguen al darrere de les coses aparentment perfectes, ha dedicat un llibre a aquest petit planeta desnonat del sistema solar (“I ara entenc que no hi ha cosa / que s’imposi al pas del temps. / O que tu feies comèdia / i, al final, / t’han descobert”). El recull de poemes –titulat, precisament, Plutó— va merèixer el Premi de Poesia Mn. Narcís Saguer de Vallgorguina i ha estat publicat no fa gaire per Témenos Edicions. I és que Plutó, com a metàfora, adquireix matisos molt interessants. Podríem, per exemple, identificar el planeta nan amb l’horitzó polític que, a casa nostra, s’albira per després de les eleccions del 27-S. Un objectiu que l’unionisme ens ha venut com a inassolible. Un objectiu menyspreat per l’opinió d’aquells a qui interessa que les coses no canviïn. La independència, com Plutó, té la importància que vulguem donar-li, sobretot la que li donem aquells que hi creiem, que tant de bo siguem majoria.

                Ara que la sonda New Horizons ha arribat a Plutó, sembla que allò que anomenaven “objecte menor” ha recobrat importància. Ja no el menysprea ni el desacredita ningú. Al contrari. Es veu que, a més de nan, es tracta d’un cos força jove. Segur que no recuperarà l’estatus de planeta, però de cop i volta s’ha convertit en el centre de l’univers (si més no, de l’univers mediàtic) i els descobriments que s’hi estan fent prenen una gran transcendència científica. Tot arriba, i la New Horizons, de fet, ja va camí d’un altre objectiu, més enllà de Plutó.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'agost de 2015)