“Pilans
i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual
es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales,
trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de
maons, teules, rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la
casa s’esfondrava sense remei.” Així comença Camí de sirga (1988), la novel·la amb què Jesús Moncada feia
reviure, per a la literatura, un món (el de la Mequinensa dels anys quaranta i
cinquanta) que de jove havia vist desaparèixer sota les aigües del pantà de
Riba-roja. En aquesta novel·la, com en la majoria dels seus relats, Moncada reconstrueix,
a través de les paraules, no tant la geografia urbana de la Mequinensa
desapareguda, ni (encara menys) els fets històrics que s’hi van esdevenir, sinó
l’ànima del poble i dels seus habitants, que també va desaparèixer engolida per
les aigües del pantà. Moncada ressuscita, amb un llenguatge brillant i un estil
carregat d’ironia, una Mequinensa on conviuen treballadors de les mines de
lignit, llaguters que solquen un Ebre navegable, pagesos que cullen olives, cafeters
de tarannà discret o apotecaris il·lustrats.
A
través de la literatura, Moncada converteix en territori mític la Mequinensa
que ell havia conegut i on havia crescut, la dels miners i els navegants.
Converteix un racó de món en un espai universal. Darrerament, per exemple, els
qui hem vist com els nostres pobles s’han fet fonedissos (a partir, sobretot,
dels anys noranta) sota la voràgine del boom immobiliari, que va engolir els
petits nuclis rurals envoltant-los amb carrers nous de cases clòniques
arrenglerades, ens sentim identificats amb aquesta reivindicació de l’esperit
soterrat que fa Moncada. L’ànima de la seva Mequinensa va ser engolida pel
pantà, i l’ànima de pobles com Alpicat (on, fa trenta anys, la major part de la
població encara vivia de la pagesia i que avui molts habitants consideren, en
bona part, com un apèndix de la capital) s’ha esfumat sota el ciment de les
noves construccions.
Abans
no l’ensorressin, Moncada va penjar el següent missatge a la porta de casa
seva: “Enruna-la si cal / però sense escarnir-la. / El que els teus ulls
prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d’uns altres dies; / allí on
no sentiràs sinó el silenci / nosaltres i escoltem les antigues paraules.” El
passat 13 de juny va fer just deu anys que va morir Jesús Moncada. La seva
literatura, però, no morirà mai. I, gràcies a la seva obra, tampoc no moriran
del tot els carrers i els habitants d’aquella Mequinensa de postguerra per on
ell va créixer, ni, de retruc, l’essència de tants i tants pobles que, d’una
manera o altra, s’han transformat al llarg dels últims quaranta anys.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de juliol de 2015, i també al Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada