La Creu de la Culla

                La Creu de la Culla és, avui, una curiositat emblemàtica de la topografia urbana de Manresa. Es troba en un indret (just al costat de l’hospital i davant de la històrica casa de la Culla) per on tothom passa tard o d’hora i gosaria dir que, sovint, fa de punt de trobada. Antigament, aquesta creu del terme (l’actual és una rèplica de l’original, el capcer de la qual és al Museu Comarcal) donava la benvinguda als visitants que venien pel camí de Barcelona, una de les vies més transitades que arribaven a Manresa.

                L’any 1901 Jacint Verdaguer va escriure l’únic poema de la seva obra de temàtica purament manresana. Es tracta d’un poema dedicat a aquesta Creu, una de les més antigues de Manresa. Hi recreava, condensada en vint heptasíl·labs, una rondalla que possiblement havia sentit a mossèn Magí Cornet i Balet (manresà, que va ser uns anys auxiliar almoiner del marquès de Comillas), segons la qual un pare i un fill, camí de l’hospital on haurà de quedar-se el vell, s’aturen a descansar al peu de la Creu. El vell recorda com, anys enrere, ell mateix va aturar-s’hi quan duia el seu, de pare, a l’hospital; aleshores el fill, penedit, decideix fer-se càrrec del progenitor i se l’enduu de nou cap a casa.

                Com a estudiós acreditat de Verdaguer, el manresà de Folgueroles Joan Vilamala coneixia bé el poema del seu conterrani. Arran d’aquest interès, va decidir aprofundir en la seva base llegendària i el resultat va ser, primer, un ampli reportatge a la revista Dovella, i, més recentment, un petit volum (La Creu de la Culla) que, publicat per Zenobita, permet conèixer les diferents versions de la història. L’aportació de Vilamala no és tan sols la d’aplegar  variacions disperses d’aquesta rondalla. En realitat, la principal virtut del volumet és el fet que reivindica, i difon, l’existència d’un relat popular pràcticament oblidat. Així, a banda del poema de mossèn Cinto, Vilamala reprodueix textos de finals del s.XIX  (de Joaquim Sarret i Arbós, Norbert Font i Sagué i Jaume Maspons) o de la primeria del s.XX (de Marian Vallès, Ignasi Ribera i Enric Casassas), i n’afegeix tres de propis: una versió en prosa, una altra en vers i (com no podia ser d’una altra manera, en tractar-se de Joan Vilamala) l’auca de la Creu de la Culla, amb dibuixos de Jaume Gubianas.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol-agost de 2015)