Escriptors pel Sí

                Durant setmanes, fins i tot mesos, no es va parlar d’una altra cosa. Semblava com si, de cop, el poble hagués recuperat l’interès per la política. A la ràdio, a la TV, a la premsa i en un altíssim percentatge de missatges de twitter les eleccions del 27 de setembre i el seu caràcter plebiscitari van ser el centre d’atenció. El caràcter excepcional d’aquests comicis ha provocat, a més, que molts catalans dels que sempre hem tendit a la discreció a l’hora de mostrar perfil ideològic i adscripció política haguem fet públiques, aquest cop, les nostres preferències i el color de la papereta que anàvem a dipositar dins l’urna.

                És el cas, per exemple, dels més de tres-cents autors que vam signar el manifest “Els escriptors per Junts pel Sí”, un breu text on s’assegura que la candidatura a la qual es dóna suport “encarna l’esperit unitari que sempre ha enfortit Catalunya” i que ens pot portar a “començar un futur molt millor”. Sense menystenir els escriptors que van defensar altres canditatures ni, tampoc, naturalment, el d’aquells que, netament independentistes, no van voler alinear-se al costat d’una de les dues formacions que aposten per la creació d’un Estat propi (o bé els qui directament van donar suport a la CUP), el cas és que el manifest esmentat recull el nom d’alguns autors consagrats i prestigiosos com Jaume Cabré (que, a més, anava en un lloc honorífic de la llista per Barcelona) o Lluís Anton Baulenas, i recull també, és clar, el d’uns quants escriptors de la Catalunya central. Entre aquests, n’hi ha que ja s’havien posicionat políticament per altres vies (com ara Jordi Badia, flamant alcalde de Calaf, o Pere-Joan Cardona, que també ocupava un lloc honorífic a la llista, si bé més per la seva faceta científica que no pas per la literària). A part dels esmentats, altres narradors centrals com Josep Maria Aloy, Lluís Calderer, Pasqual Farràs, Teresa Franquesa, Pep Molist, Alba Sabaté, Genís Sinca, Montserrat Vilarmau o un servidor vam decidir també posicionar-nos. I segurament n’hi hauria hagut més si la proposta hagués arribat a tothom. La multitudinària mostra de suport demostra, una vegada més, que el diumenge 27 de setembre no ens hi jugàvem tan sols qui ens ha de governar en la propera legislatura.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2015)