Un film (3000 metres)

                Club Editor ha recuperat, no fa gaire, un dels llibres menys coneguts de Víctor Català (nom amb què signava l’escriptora Caterina Albert). Es tracta de la novel·la Un film (3000 metres), que va aparèixer per primer cop, per entregues, als anys 20, i que no es reeditava des de la publicació de les Obres completes de Víctor Català, l’any 1972.

                Lluny de l’argument, carregat de clarobscurs, de la imprescindible Solitud –on la Mila, condemnada a viure en una ermita allunyada del món, descobria la bellesa de l’entorn alhora que en tastava també la maldat més cruel, per acabar desafiant el propi destí—, Un film (3000 metres) és una mena de paròdia del melodrama fulletonesc decimonònic. El protagonista es diu Nonat Ventura i és un bord criat a l’hospici. Convençut que el van abandonar uns pares acomodats, després de buscar-los sense resultats, decideix per tots els mitjans viure com creu que li pertoca, se’n va a Barcelona i, apartant de davant seu tothom que li fa nosa, acaba immers en la vida delictiva fins arribar a un final inevitable i efectiu, a l’altura d’una trama on l’atzar té una presència destacada. D’acord amb el títol, el ritme de la història, així com els girs argumentals i la plasticitat de les escenes, és molt cinematogràfic. Al marge d’una gran quantitat de personatges caricaturitzats per la ploma hàbil de l’autora, així com d’una certa fascinació per la pintura d’alguns habitants del costat fosc de la societat i de la moral (prostitutes, lladres, pederastes), el retrat del protagonista ens el va descobrint com un home envejós, ambiciós, insensible i dominat per l’egoisme.

                Però és especialment en el domini virtuós del llenguatge –l’eina que, molt sovint, separa la bona literatura de la dolenta— que Víctor Català ens recorda que som davant d’una narradora monumental. L’edició de Club Editor esmena “algunes errades flagrants” de les edicions anteriors, però no sotmet l’obra “als preceptes sintàctics i lèxics contemporanis”, per no trair la riquesa verbal i expressiva d’una artista que “constitueix un cim de la literatura catalana”. Sort n’hi ha. Entre les pàgines d’Un film (3000 metres) hi descobrim una gran riquesa de vocabulari genuí, tan poc usat com expressiu (remirgolat, esbalandrada, esbardellament...), al costat de castellanismes que hem de suposar ben vius a l’època en què la novel·la va ser escrita (cochero, empleu, recado, sombrero...) i que sovint apareixen en els diàlegs, per fer-los versemblants. De la riquesa fraseològica de la novel·la se’n podria fer tot un estudi. Des d’algunes expressions que encara es poden considerar vives entre les generacions més grans: “arribar a les tres pedretes”, “quines cebes et fan coure els ulls?”, “ser més gandul que el jeure”, “quan un hom pensa senyar-se es treu els ulls”, “suquejar la llet al bec”, “tenir tallat el tel de la llengua”, “portar-ne més al cap que als peus”... Fins a d’altres que un servidor, modestament, no havia sentit mai: “rodar la mola” (rumiar, pensar), “molta fressa de boixets i poques puntes” (molt soroll per no res)... O, naturalment, les que són pròpies del català de Girona, com “fer la camalleta” (la traveta).

                Un film (3000 metres) és una oportunitat per descobrir que l’obra de Víctor Català, si bé no manté la grandesa narrativa de Solitud, la sobreviu amb dignitat.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de juny de 2015)