Víctor Català

L’any 1869, en una família acomodada de l’Escala, va néixer Caterina Albert. Amant dels llibres des de ben petita, es va interessar també per la pintura i l’escultura, es va deixar temptar per la poesia (durant molt temps, sota la influència del gran Maragall, es va creure poetessa, fins que va descobrir que, en realitat, l’autèntica força literària l’aconseguia a través de la prosa) i la dramatúrgia, especialment pels monòlegs d’inspiració guimeraniana. Amb el nom de Víctor Català, va acabar per convertir-se en una de les narradores més importants de la literatura catalana gràcies, sobretot, als seus Drames rurals i a la poderosa novel·la Solitud, un clàssic indiscutible de les nostres lletres. De la seva vida privada se’n sap ben poca cosa. No es va casar mai. Va viure entre L’Escala i Barcelona, però es va deixar veure molt poc. Josep Miracle, que la va biografiar l’any 1978, li atribueix un desengany amorós mai confirmat i se centra, sobretot, en fer una crònica literària de l’autora. Qui va ser, doncs, Caterina Albert? Va portar “una vida reclosa”, com afirma l’Enciclopèdia Catalana? O bé, coneixedora de quatre llengües, va viatjar per tot Europa i coneixia els barris baixos d’algunes ciutats, com asseguren altres fonts?

                Després de llegir els seus textos, un es queda amb la convicció que devia ser una dona molt interessant. Disposada a retratar els plecs més recòndits i, per tant, més autèntics de la naturalesa humana, a l’hora de crear els seus arguments es deixava seduir per les situacions extremes que viuen persones senzilles, en entorns rurals, sovint fregant el límit de la violència i la crueltat. Infidelitats, violacions, odis, abandonaments, assassinats... Per explicar-ho, a més, utilitzava un llenguatge riquíssim i autèntic, poètic i descarnat, carregat d’expressions efectives i mots precisos. Llegir Víctor Català és un plaer per als sentits. Una delícia apta, especialment, per als qui tenen la capacitat d’assaborir l’essència artística d’un bon text literari, la poeticitat de descripcions i escenes, la riquesa lingüística i la força narrativa de l’anècdota. També és, és clar, una sacsejada per a l’ànima.

                Cal celebrar, doncs, que Club Editor hagi tingut la feliç iniciativa de recuperar una de les seves novel·les més oblidades i peculiars, Un film (3000 metres), que la crítica del seu temps va desacreditar –perquè s’apartava de les modes literàries de l’època—, però que, en canvi, permet al lector actual descobrir que Víctor Català, sense allunyar-se tant com pot semblar de la seva essència literària i de la capacitat per retratar l’ànima obscura dels personatges, coneixia els baixos fons de Barcelona tant com les escarpades muntanyes pirinenques i els habitants de la ruralia interior.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de juny de 2015)