Soc d'Alcarràs

 

Que no se m’enfadi ningú, perquè el meu poble és i sempre serà Alpicat, però amb la pel·lícula Alcarràs Carla Simon ens ha posat davant del nas un univers que podria ser el de qualsevol poble del Segrià. I m’he sentit alcarrassí. He hagut d’esperar setmanes per poder parlar-ne. Vaig sortir de la sala commogut, emocionat, trasbalsat, remogut... i he necessitat temps per pair-ho. Mai no m’havia passat amb tanta intensitat: sentir-me a dins d’una pel·lícula com si hi participés directament. Perquè Alcarràs parla de mi i de molta gent a qui conec, d’un món que desapareix i que és el nostre, el de la nostra joventut. Podria posar un nom i un cognom particulars a cada personatge. Els conec! Els reconec! Conec la seva manera de fer i de parlar, els seus renecs, el seu paisatge, que és el meu. Conec el seu drama, que és el d’algunes persones a qui estimo. I estic segur que l’autenticitat local és el que converteix en universal el missatge.

Les interpretacions són una meravella i el guió és impecable. L’Os d’Or a la Berlinale demostra que, des del punt de vista cinematogràfic, deu ser una gran pel·lícula; però el retrat elegíac d’aquest món de pagesos a punt de desaparèixer, més enllà dels mèrits artístics, a molts ens arrossega, ens clava queixalada, ens mastega i, després dels títols de crèdit, ens escup de nou a la realitat, trasbalsats pel que hem vist, pel que hem viscut o, més aviat, reviscut. Després d’haver rigut amb les sortides de la tia i d’haver patit amb l’angoixa del padrí Rogelio, quan el Quimet, cada cop més conscient que està fent la darrera collita, nerviós i aclaparat en veure com s’ensorra el seu univers, entra en col·lapse davant dels fills i envoltat de presseguers, l’espectador col·lapsa amb ell.

A Alcarràs es barregen alguns anacronismes (que fan més punyent i poètic el missatge) amb la realitat actual de molts pagesos que han d’abandonar la terra conreada des de fa generacions. Un equilibri que contribueix a sacsejar els fonaments sentimentals de qualsevol espectador, però sobretot els d’aquell que ha traginat galledes plenes entre rengs de fruiters, que ha jugat entre caixes i palots, que ha canviat la pala d’un estellador per regar, que ha anat a collir un matí de Festa Major, sense dormir... Amb Alcarràs, Carla Simon ha fet una pel·lícula autèntica i sensible, que, sense ser melodramàtica, toca el moll de l’os d’allò que explica i arriba a l’ànima de l’espectador. És una llàstima que en molts cinemes de Barcelona en passin una versió subtitulada en castellà (com si l’accent del salvatge Oest fos incomprensible per als catalans del cap i casal). Per sort, a la sala on vaig anar (a Manresa) passaven la pel·lícula sense els subtítols que, n’estic segur, me l’haurien esguerrat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de maig de 2022)