Claus

 

Al darrere de cada objecte inútil que guardem a casa hi ha una història. El que més abunda són, segurament, els llibres que en el seu moment van proporcionar una grata estona de lectura tot i que, amb tota probabilitat, no tornarem a llegir. Ens costa desfer-nos-en, dels llibres, perquè tenim la sensació que conservant-los ens convertim en guardians del seu contingut. També hi ha joguines que els fills es resisteixen a llençar o a regalar perquè un dia van fer-los feliços i veure-les els retorna, per un instant, al paradís perdut de la infantesa; vaixelles, tovalles o algun element decoratiu que vam heretar dels padrins i que ens recorden d’on venim; alguna peça de roba que et vas comprar amb il·lusió i que guardes per si mai te la vols tornar a posar, tot i que saps que això és molt poc probable; un reproductor de VHS i un altre de DVD, per si mai vols revisar el vídeo del casament, o una pel·lícula que guardes en aquests formats i no és a les plataformes digitals que tens contractades; trofeus de competicions que no se sap ben bé qui va guanyar; cintes de casset que ja no escoltarà ningú; col·leccions inversemblants que temps enrere ens van fer recórrer la seca i la meca i que ara han perdut tot l’interès; souvenirs de viatges exòtics que ja no recordem qui ens va portar; ampolles de licors impossibles que van aparèixer en un lot de Nadal i que mai no ens beurem; cargols que un dia vam trobar per terra, que no vam saber veure d’on havien caigut i que conservem per si de cas mai ho descobrim; telèfons mòbils descarregats i obsolets; una capsa de sabates curulla de fotografies d’avantpassats a qui no vam conèixer o, directament, de persones que per a nosaltres són desconegudes.

De tots els objectes inútils que guardem a casa, però, potser els que amaguen una càrrega simbòlica més gran són les claus. Claus de la casa on vam viure un dia i que ja no existeix, o d’un cadenat que vam perdre, o del pany que vam canviar, o d’una calaixera que vam vendre per Wallapop, o d’un armari que, al capdavall, mai no hem tingut la necessitat de tancar... O claus que ja hem oblidat quina porta obrien i s’han convertit en desconegudes. No sabem ben bé per què, però les guardem. Aïllades, sense un pany en el qual encaixar, les claus són com peces soltes d’un trencaclosques. Les claus són per obrir portes, caixes o calaixos. Quan aquestes portes, caixes o calaixos ja no existeixen (o hem deixat de tenir-hi accés, o ja no sabem on són) les claus es converteixen en petits objectes metàl·lics del tot inútils, però evocadors, això sí, de records; claus d’accés a mons secrets, desconeguts, que ja només existeixen en la memòria de qui un dia les va fer servir. Per això les guardem, com tantes altres coses: per no oblidar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'octubre de 2022)