La llengua dels indignats

 

Valoro amb certa simpatia les concentracions assembleàries dels indignats; estic d’acord amb molts dels seus arguments per justificar la protesta; m’he alegrat de veure com una part dels joves abandonaven el tantsemenfotisme per exhibir inquietuds ideològiques legítimes; entenc el dret (i el deure!) del jovent a queixar-se del panorama econòmic i laboral que se’ls llega; confesso que també estic tip de veure com bona part dels qui es dediquen a la política esmercen esforços sobretot per mantenir el poder; admeto que em van esborronar les imatges de la policia atonyinant gent asseguda a la plaça de Catalunya; i reconec que amb vint anys menys jo mateix potser m’hauria afegit a la protesta... però no puc obviar que hi ha aspectes en tot aquest sarau, encomiable en el seu conjunt, que m’han molestat profundament.

            Em molesta, per exemple, l’actitud de nens consentits amb què alguns dels concentrats s’han plantat davant l’opinió pública, disposats a mostrar la seva indignació, però no la seva implicació. És l’actitud dels qui, acostumats a exigir allò que volen, i que allò que volen es materialitzi a l’instant, no entenen com és que l’anomenada, però gens definida, “democràcia real”, no s’imposi, tal com ells demanen, “ja” [sic]. La manera com banalitzen, en les seves exigències, el concepte de democràcia, m’ha semblat tan barroera com quan alguns polítics s’omplen la boca amb aquesta paraula per buidar-la de sentit. Clamar a favor de la democràcia i, al mateix temps, censurar sense matisos l’exercici de la política em sembla, com a mínim, irreflexiu i perillós, propi d’un discurs demagògic que lluita contra una abstracció anomenada “sistema” i que, de vegades, flirteja amb un radicalisme ben poc demòcrata.

            Com a parlant i defensor de la dignitat d’una llengua minoritzada m’ha entristit també que la llengua de referència amb què, de forma aparentment espontània, els acampats catalans han fet pública la protesta sigui el castellà. Puc imaginar-me els arguments, més vells que l’anar a peu, amb què els quatre que controlen les assemblees han arrossegat la resta: cal arribar al màxim nombre de gent, nosaltres no som nacionalistes, cadascú s’ha de poder expressar en la llengua que vulgui... etc. Per tenir el màxim de ressò la llengua vehicular hauria de ser, seguint aquesta lògica global, l’anglès (o el xinès mandarí, que és la que té més parlants del món). Identificar la llengua catalana amb posicions nacionalistes excloents és, a més de fariseu i jacobí, una crueltat, sobretot quan se sobreentèn que l’ús del castellà és el posicionament lingüístic més demòcrata, enrotllat, global, multicultural i integrador. És com quan se’ns diu que no hem de barrejar política i futbol en reivindicar les seleccions catalanes, però en canvi es considera la cosa més natural del món animar la selecció espanyola. I potser sí que tothom hauria de poder expressar-se en la llengua que li sortís dels nassos. Però és una llàstima que aquest debat només es plantegi en aquest racó del planeta; i no oblidem que aquí, no fa pas tant, quan no existia oficialment l’ara tan odiada classe política i la democràcia era més “irreal” que mai (perquè no existia), només se’n respectava una, de llengua, i no era pas la catalana.

(Article publicat el 14 de juny de 2011, al diari Regió7)