Hi va haver un temps en què no existia internet i trucar per telèfon resultava car. Pagaves per temps de trucada i per distància. Una telefonada de pocs minuts a l’estranger et podia sortir per un ull de la cara. Els progenitors es feien un tip de renyar els fills adolescents quan les trucades a porta tancada s’allargaven més del compte. És per això que, sovint, en aquella època encara ens comunicàvem a través de cartes. Era un temps en què escrivíem llargues missives, amb fotos adjuntes, als parents de l’altra punta del món o a persones a qui havíem conegut i que vivien lluny. Un temps en què enviàvem postals vistoses a familiars i amics quan marxàvem de viatge. Un temps en què fèiem arribar felicitacions nadalenques a un reguitzell de coneguts... i, és clar, un temps en què obries la bústia amb una barreja de neguit i il·lusió perquè sabies que t’hi podies trobar qualsevol cosa. Sembla que parlem de la prehistòria, però en realitat només hauríem de tirar vint-i-cinc anys enrere. Després, amb l’arribada de tarifes planes i la generalització del correu electrònic, vam tenir un moment en què a la bústia només hi trobaves factures i comunicats del banc; a banda, és clar, de la propaganda comercial que aviat vam aprendre a esquivar posant un cartellet de «Propaganda, no. Gràcies».
Avui dia, quan obres la bústia el més probable és que no hi trobis res. De tant en tant, t’arriba una revista a la qual estàs subscrit o d’una entitat de la qual ets soci, o algun comunicat de l’Ajuntament, o un missatge comercial d’alguna empresa a qui vas donar les dades, o la factura d’un operari que renega de les noves tecnologies... i poca cosa més.
Des de fa uns anys visc en un lloc prou aïllat perquè la propaganda de franquícies de menjar ràpid i de grans superfícies passi de llarg. Per això només miro la bústia una o dues vegades a la setmana i sovint la trobo ben buida. Hi ha, però, una excepció: els períodes electorals. Quan s’acosten eleccions, primer t’arriba el comunicat per anunciar-te en quin col·legi i en quina mesa estàs censat. I en els dies posteriors, els de la campanya, no falten mai el plec de sobres de tots els partits, multiplicats per tants majors d’edat com som a casa. El màxim gest a favor de la sostenibilitat és el d’algun partit que només envia un sobre per família. Deuen ser les èpoques en què rebo més correu en paper. Llavors, em demano: si per estalviar paper tothom ha reduït la correspondència, per què els partits polítics la mantenen? De debò hi ha algú que (si no és a les municipals, i encara) es llegeixi algun d’aquells programes? Cal que ens enviïn la papereta a casa si als col·legis n’hi ha tantes de cada partit com votants censats? En fi...
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de juny de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada