Quan es va acabar la guerra, molts dels qui havien lluitat o s’havien significat en el bàndol republicà i no havien aconseguit passar la frontera van ser detinguts. Desenes de milers van acabar en camps de concentració de presoners. Un d’aquests camps era el de la Seu Vella de Lleida. L’historiador Gerard Pamplona calcula que hi podrien haver passat fins a 7000 presoners. Fa poc, gràcies al treball de Joan Ramon Segura i Marisa Bendicho, s’ha trobat i s’ha fet pública una llista amb més de 4000 noms.
Les condicions del camp de la Seu eren lamentables. Alguns hi van morir. I un d’aquests morts va ser Joan Colom, avi de l’escriptor capelladí Joan Pinyol. Des de fa anys, Pinyol es dedica a difondre la seva lluita per treure l’avi del Valle de los Caídos i tornar-lo a casa, a Capellades. Joan Pinyol sabia que l’avi havia mort al camp de presoners de Lleida, però fins fa uns quinze anys es pensava que les despulles continuaven a la fossa comuna del cementiri de la ciutat, on en un primer moment havia estat enterrat i on la seva filla (la mare del Joan) duia flors de tant en tant. Fins que, gràcies a les aportacions de la historiadora Queralt Solé, va descobrir que el cadàver del seu avi, després de ser exhumat amb nocturnitat i secretisme, a principis dels anys seixanta va ser dut al gran mausoleu de l’horror franquista, com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, sense demanar permís a la família, per acompanyar el botxí responsable de la seva mort. Des d’aleshores, ha remogut cel i terra per treure l’avi del lloc ignominiós on està enterrat. Ha fet front a tota mena de traves tècniques i a la falta de voluntat política. No s’ha rendit. Tampoc no se n’ha sortit, de moment. Ha promogut actes de denúncia i entrevistes als mitjans, s’ha relacionat amb associacions i familiars de víctimes, va aconseguir que l’any 2013 TV3 fes un Sense Ficció, dirigit per Montse Armengou, a partir del seu cas, i va publicar un llibre amb el mateix títol que el documental: Avi, et trauré d’aquí! (Saldonar, 2019). Al llarg de quinze anys, Pinyol ha disfós la seva lluita arreu, fent presentacions del llibre per tot Catalunya; fins i tot va dur-lo als EUA i, darrerament, aprofitant que n’ha aparegut la versió castellana –¡Te sacaré de ahí, abuelo! (Postmetropolis, 2024)—, es dedica a escampar la causa també per localitats espanyoles.
Les ferides que va deixar la guerra fa vuitanta-cinc anys continuen obertes. Sembla que els qui hi haurien de posar remei esperen que es curin soles. Hi han aplicat sofisticades campanyes de maquillatge, però tots sabem que només es poden curar amb actes de recuperació de la memòria col·lectiva, assumpció de responsabilitats i restitució de la dignitat. Alguns, com Joan Pinyol, no defalleixen.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'agost de 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada