Llengua i mercat

 

L’ús del català com a eina de creació artística no és una qüestió de mercat. Des de fa dècades, i mal que ens pesi, és més aviat una qüestió lligada a l’arrelament cultural de l’artista o a una certa militància lingüística. Tots els qui escrivim en català –i encara més els qui hi canten o hi actuen— hem hagut de respondre més d’un cop a la pregunta «per què no ho fas en castellà, per arribar a més gent?». És una pregunta enganyosa, perquè, d’entrada, si bé el mercat és més gran, també ho és la competència. D’altra banda, la pregunta mostra el clàssic prejudici supremacista d’aquell a qui mai se li acudiria demanar, a un artista que s’expressa en castellà, perquè no ho fa en anglès o en xinès, que són llengües amb un mercat encara més gran. I, encara, no hem d’oblidar que la creació artística consisteix en expressar el món de l’artista, que només pot sonar autèntic si s’expressa en la llengua pròpia d’aquest món, la que parla amb aquells a qui estima, la que va aprendre de petit, aquella en la qual pensa...

Té mercat, però, la llengua catalana?

En el llibre Personal i transferible (Empúries, 2023), el dietari que Raimon va escriure a principis dels anys vuitanta, el cantant de Xàtiva escriu, a l’entrada del 21 de novembre de 1983, a propòsit de les companyies discogràfiques: «el mercat català és molt més reduït que la seva població. No hi ha proporció entre població i mercat. Ells pensen, amb raó, que també en castellà arriben als Països Catalans, i que en segons quins indrets dels Països Catalans, arriben més fàcilment en castellà que en català». Aquesta afirmació, al cap de quaranta anys, té una vigència absoluta i alarmant. Raimon es demana per què encara hi ha gent que canta en català i ho atribueix a raons cíviques i artístiques. I conclou: «Si aquestes raons cíviques i artístiques no són compartides per un públic suficientment ampli com perquè el cantant en català pugui viure del seu ofici, es pugui guanyar la vida cantant, llavors la desaparició d’aquests cantants en català es farà inexorable».

Al cap dels anys, un té la sensació que les campanyes i subvencions institucionals, si bé són imprescindibles per compensar les dificultats que ha de superar la música, el teatre o la creació literària en una llengua minoritzada, només serveixen per allargar l’agonia. Mai no podrem competir amb una llengua com el castellà, que té al seu favor la maquinària d’un estat poderós. Ens mantindrem fidels al català per raons «cíviques i artístiques», però, si no hi ha un gir inesperat en el guió, em temo que anem de pet a l’extinció. Observeu, si no, en quina llengua consumeixen la majoria de continguts més o menys culturals (música, còmics, sèries...) els joves –i no tan joves— catalans d’avui dia. Són faves comptades!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de setembre de 2024)