La trucada del Jaume Huch, ahir a mig matí, va caure com un gerro d’aigua freda: “S’ha mort el Jordi”. Costa trobar les paraules, per parlar d’un amic que acaba de morir, perquè la consternació enterboleix l’enteniment i es corre el risc de dir algun disbarat, de deixar anar una bajanada o de revelar alguna indiscreció. Disculpeu-me, doncs, si caic en qualsevol d’aquests errors.
Miro el prestatge on tinc els
llibres del Jordi Cussà i faig balanç de la seva trajectòria literària. Per
definir-lo no trobes mai prou adjectius: immens, visceral, intuïtiu, sensible,
arrauxat, sorprenent, excepcional, instintiu, imprevisible, eclèctic... Si bé
va irrompre en el món editorial amb una excel·lent novel·la on exorcitzava el
fantasma de l’heroïna (Cavalls salvatges)
i que s’ha convertit en una obra de culte juntament amb la seqüela –també
excel·lent— Formentera lady, en la
seva trajectòria hi ha una quinzena més de volums que valen igualment la pena,
alguns dels quals (com els meravellosos Contes
d’onada i de tornada) haurien de ser lectura obligatòria en clubs de
lectura i universitats. Des de l’edat mitjana (El trobador Cuadeferro) fins al conflicte dels Balcans (El noi de Sarajevo), passant pel procés
polític català (A reveure, Espanya!),
amb una immensa trilogia que és un riu literari que va de l’antiga Grècia fins
al segle XX (La serp, El Ciclop i Les Muses, aquesta darrera encara inèdita) i la seva recent incursió
en la Xina imperial (El darrer emperador
i la reina Lluna), Cussà ha estat capaç de plantar cara a qualsevol repte
narratiu i sortir-ne victoriós. Cussà era un dels prosistes amb més nervi, amb més
imaginació, amb més força que he conegut. També havia escrit poesia i teatre.
Shakespeare era el seu gran referent. Li agradava que li diguessin que, en el
fons, tot el que escrivia era poesia. Suposo que, si més no, tard o d’hora
encara li podrem llegir Les Muses,
que tenia emparaulada amb Comanegra, la novel·la gràfica sobre Cavalls salvatges, que ha de publicar
Pagès, i qui sap si els seus primers relats, fins ara inèdits.
Com a amic, era magnètic, de conversa fàcil i intel·ligent. Mantenia el punt excèntric dels artistes autèntics: no li agradava que li fessin fotos, no tenia internet al mòbil i s’esforçava a conservar un cert aire de seductor. Creia en la seva obra. Amb el Jordi Estrada l’anàvem a veure de tant en tant, els darrers temps. Ens rebia al seu àtic reduït, que ell anomenava cal Pardal, i estava molt content que el visitéssim, perquè ja feia uns quants anys que sortia molt poc de casa. Fumàvem, bevíem cervesa i xerràvem de l’obra dels uns i dels altres, dels projectes compartits amb el col·lectiu Lola Palau, de política, d’esports o del que convingués. També del seu passat. Era un supervivent i ho sabia. Trobarem a faltar aquestes visites, el fum, la seva veu enrogallada i el seu humor berguedà. Em sento honorat d’haver comptat entre els seus amics, de ser un d’aquells lectors de confiança a qui deixava llegir les novel·les abans de publicar-les. Trobarem a faltar el Jordi Cussà. Amb la seva mort hem descobert que els supervivents, tard o d’hora, també ens acaben deixant. Per sort, ens queda la seva obra i això, al capdavall, el fa immortal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada