Quan a un escriptor li pregunten
per què té la necessitat de construir mons amb paraules, quina força misteriosa
el porta a omplir fulls en blanc i, en definitiva, per què escriu, la resposta
sol ser sempre la mateixa, amb petites variacions biogràfiques: escric per què
soc lector. He sentit aquesta afirmació en boca de diversos autors i jo mateix
també l’he utilitzat. Uns diran que van començar a llegir guiats per algun
familiar que comptava amb un criteri molt afinat i una biblioteca considerable.
Uns altres van tenir la sort de tenir un referent (de vegades un mestre o
professor admirat i intel·ligent) que els va introduir en el món de la lectura
a partir d’algun clàssic incontestable. Però no tots han tingut la sort d’Enric
Casasses, que en una piulada recent parlava i mostrava els dos exemplars de Solitud que havia vist sempre a casa, un
del pare i un de la mare. N’hi ha que ens hem convertit en lectors malgrat que
a casa no correguessin gaires llibres o, en alguns casos, cap ni un. En tots
els casos, però, abans de l’escriptura hi ha la lectura com a experiència
vital, com a via d’evasió, com a font d’aprenentatge... En fi, la lectura no
com un simple entreteniment o com una obligació escolar, sinó com a part de la
pròpia existència. N’hi ha que confessen que podrien viure sense escriure, però
no sense llegir. Com i quan van fer el pas de la lectura a l’escriptura ja són
figues d’un altre paner, i segurament trobaríem tantes respostes com autors.
També és interessant plantejar-se d’on neix aquesta necessitat que senten algunes persones de submergir-se en les pàgines d’una obra de ficció després de l’altra. I, encara més, podríem plantejar-nos quan neix. La meva teoria (aplicable, si més no, al meu cas) és que és possible apassionar-se per la literatura, per la ficció literària, fins i tot abans de saber llegir. Els qui vam tenir la sort, quan érem infants, de comptar amb algú en el nostre entorn que sabés explicar contes o cantar cançons (saber-ne de debò, vull dir), vam accedir a la literatura per la via oral. Alguns, més endavant, quan ja sabíem llegir, vam descobrir que els llibres n’eren plens, d’aquelles històries i aquelles lletres que tant ens agradaven, que necessitàvem, i ens hi vam abocar amb una fam voraç. En el meu cas, era la tia Maria qui ens explicava els contes. En sabia molts, i en sabia molt. I coneixia un gavadal de cançons. Posseïa el geni de la llengua sense amb prou feines haver anat a escola. Estic convençut que la meva experiència lectora té l’origen en els contes i les cançons que ens explicava i ens cantava la tia Maria, a mi i als meus germans, abans d’anar a dormir. I aquesta és una de les raons (no pas l’única) per les quals li estaré sempre agraït.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de juny de 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada