dilluns, 19 de juliol de 2021

Jordi Cussà i la guerra del Dusko

           Em plau –i molt!— ser un dels primers a parlar de la novel·la guanyadora de l’últim premi El Lector de l’Odissea, El noi de Sarajevo, perquè el seu autor, Jordi Cussà (Berga, 1961), és un dels escriptors amb més projecció de la Catalunya Central, i ja comença a ser hora que es reconegui amb contundència la importància de la seva obra.

          Amb un estil més contingut que en altres ocasions (cosa que, de fet, ve imposada pel tema), Jordi Cussà ens presenta, amb El noi de Sarajevo, una profunda i corprenedora reflexió sobre la guerra, sobre la guerra als Balcans en concret, però també (i especialment) sobre qualsevol guerra fratricida. I, ben mirat, quina guerra no ho és, de fratricida? El Dusko és un nen amb botes noves, un noiet de dotze anys que viu a Sarajevo amb la seva familia i celebra el seu aniversari. Amb avantpassats serbis i croats, el xicot viu absorbit pels interessos i les preocupacions propis de qualsevol noi de la seva edat: el bàsquet, la nena que té al seu costat a classe, el fatxenda que li fa la vida impossible, les matemàtiques que li costen, el grup de música del seu germà... La guerra que comença a sacsejar l’antiga iugoslàvia no el té encara gaire capficat. Aviat, però, haurà de viure aquesta guerra en pròpia carn i tot plegat canviarà radicalment... potser per sempre més.

          Al començament, la vida escolar i familiar se’ns mostra a través d’escenes costumistes, tendres i innocents, on la mirada ingènua del noi protagonista dóna un punt de vista de la guerra i la política força revelador; però el drama de la guerra ho anirà canviant tot. El llibre ens fa compartir amb el Dusko tres aniversaris: el dels dotze anys, com ja he dit, però també el dels catorze i el dels setze. A cada celebració les ferides provocades per la guerra (sobretot aquelles que no es veuen a simple vista) són més profundes i doloroses. Perquè la guerra es porta a dins, com una actitud contagiosa que s’escampa i a la qual ningú no és inmune.

          Una vegada més, Jordi Cussà demostra el seu ofici i ens presenta una novel·la amb un bon pols narratiu, amb un gran domini dels registres i, aquest cop, amb un estil força sobri. Escassegen, per exemple, els mots compostos marca de la casa del tipus okeiperfecte o cafèmllet. Trobem, en canvi, aquí i allà, amanides amb referències als escacs i pinzellades de poesia, mostres de l’alt voltatge literari que sap desplegar l’escriptor berguedà, capaç de fer descripcions com “els dies van canviar de textura, de sabor i de durada. Eren més espessos, més amargants, i duraven el doble del que era normal.”, o bé “Era de nit, escorrialles de primavera, i per la finestra entreoberta xerricaven els grills mascles, reclamant gresca, mentre un tall mandrós de lluna es gronxava sobre el ventre dansaire del coll de l’Àliga Vella.” Sigui com sigui, el periple del Dusko des de Sarajevo fins a Zagreb, i encara més enllà, no demana ser narrat amb gaires artificis estètics ni frivolitats estilístiques. Cussà, a més, evita la tempació de presentar un conflicte entre bons i dolents, i se centra en la crueltat que hi ha en qualsevol guerra.

          Jordi Cussà viu i fa viure la literatura, i se li ha d’agrair.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 3 d'abril de 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada