Ens diuen «boomers» perquè vam néixer els anys seixanta, durant el període d’alta natalitat que es va conèixer com el «baby boom». Abans, dels grans, en dèiem «carrosses» i qui sap com en diran en el futur. Som aquells que ja no som joves però encara no se’ns considera vells, els qui tenim fills en edat de voler «matar els pares» i necessiten, per tant, un terme despectiu amb què referir-s’hi... perquè sapigueu que si un adolescent us titlla de «boomer» no us està precisament tirant una floreta.
Pel que fa a la llengua, els «boomers» som un cas curiós, una generació frontissa entre generacions molt diferents. Vam anar a l’escola quan encara no s’havia implantat el model d’immersió lingüística en català, però el vam aprendre a escriure a l’institut. Els nostres pares i referents no l’havien après mai i s’expressaven (i s’expressen) en un català ple de castellanismes lèxics que, tanmateix, conserva la sintaxi en un estat genuí. Som, per entendre’ns, els qui de petits dèiem «bussón», «sello», «acera» o «bocadillo», i no acostumem a dir «s’ha caigut a terra» o «se sent olor a socarrat» ni, encara menys, «olora a socarrat», com sí que fan molts dels nostres fills i alguns dels nostres companys de generació. Som, doncs, els qui hem passat a dir «bústia», «segell», «vorera» i «entrepà», però no hem deixat de dir del tot «ha caigut a terra» o «se sent olor de socarrat». Som, en definitiva, el testimoni que les interferències lèxiques són fàcils de detectar i canviar (perquè fins i tot el que encara diu «bussón» sap que és un castellanisme), però les sintàctiques, un cop s’han instal·lat i generalitzat, són gairebé irreversibles.
La desaparició d’una llengua, com recorda Pau Vidal a El bilingüisme mata, es pot produir per falta de quantitat (de parlants) o per falta de qualitat (de la llengua). Si no volem que el català desaparegui per aquest segon motiu (i es converteixi en una llengua cada cop més semblant al castellà fins acabar esdevenint-ne un dialecte), cal que en mantinguem, tant com sigui possible, la qualitat. I en aquest sentit, la generació «boomer» som l’última baula que ho pot garantir. Si els nostres pares van «salvar els mots», de nosaltres depèn que se salvi la sintaxi.
(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2021)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada