dimarts, 1 de març del 2011

Pobrets i alegrets

(Una mostra que en aquest bloc no només es parla de literatura)


            A finals d’agost, volo de Nova York a Barcelona amb American Airlines. Abans que l’avió despegui del JFK i puguem veure per la finestra la silueta retallada de Manhattan, passen el vídeo preceptiu sobre les normes del vol i les mesures que s’han d’adoptar en cas d’emergència. Les hostesses no fan aquell impagable exercici de mim al mig dels passadissos sinó que les imatges passen per una pantalla. Primer en anglès, llengua vehicular de la companyia, després en castellà i en tercer lloc, per a sorpresa de molts dels viatgers, en català! I dic que la sorpresa va envair la concurrència perquè la reacció d’una part del passatge, format majoritàriament per catalans que tornàvem cap al Prat, va ser la de posar-se a aplaudir, commoguts.
            No és pas que no valori positivament la deferència d’American Airlines d’incloure el català en els seus comunicats acústics (prou recent és encara, per exemple, el menyspreu públic cap a aquesta llengua per part d’Air Berlin), però en aquell moment vaig tenir la sensació que els qui aplaudien eren com el captaire que agraeix l’almoina compassiva de qui, no pas per ajudar el proisme sinó per sentir-se bé amb ell mateix, diposita una quantitat simbòlica en el potet disposat a tal efecte.
            ¿Tan baixa tenim l’autoestima que hem d’obacionar que en un vol que va a Barcelona, i que ens ha costat una pasta, incloguin el català en les seves comunicacions? Potser sí. I això que, si tenim en compte que primer el cominicat es va fer en anglès i en castellà i que, per tant, ja ningú s’esperava una tercera al·locució, cap dels passatgers no devia parar atenció al que es deia, perquè si li interessava a algú ja ho devia haver escoltat en una de les dues ocasions anteriors.
            ¿Us imagineu què passaria si, en comptes d’aplaudir quan s’inclou el català en les informacions acústiques d’algunes companyies aèries, ens dediquéssim a queixar-nos ostensiblement sempre que volem (des de Catalunya o cap a Catalunya) en una companyia que no inclogui aquesta llengua? ¿És que cada cop que un avió vola de Nova York a París la gent es posa a aplaudir quan donen les instruccions en francès? ¿I quan un avió vola cap a Madrid i ho fan en castellà?
            Tampoc no és pas que m’indigni per la reacció servil d’una part dels meus companys de passatge (no negaré que jo mateix vaig sentir una certa escalforeta interior quan vaig sentir que se m’adreçaven en la meva llengua), però m’entristeix de constatar una vegada més la situació de subordinació lingüística ferotge, i difícilment reversible, en què viu el català.
            No cal dir que, fora d’aquests missatges enregistrats, la resta de les comunicacions acústiques que van sentir-se al llarg de les vuit hores de vol van ser en anglès i en castellà. I ningú va protestar...
Que fàcil és tenir-nos contents!

(Article publicat per Llorenç Capdevila l'estiu passat al suplement Lectura del diari Segre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada