Estiu amb llibres

            L’estiu pot ser un desert. Les hores vagaroses d’agost poden convertir-se en un suplici. Si més no, a Manresa. La piscina municipal exterior, massa petita, està sobreocupada; al cinema hi fa un fred polar; a la televisió només fan reposicions casposes i programes “refrescants”, d’aquells que, només de veure’n l’anunci, et vénen ganes de fugir corrents... El cas és que de vegades no hi ha més remei que matar el temps llegint.

            Per si aquest agost heu de passar-lo (tot o en part) a ciutat, però també si durant les vacances (a la platja, al camp, a la coberta d’un vaixell o a dalt d’un avió) disposeu de temps i per aquelles coses de la vida us vaga d’agafar un llibre, permeteu-me algunes recomanacions aptes per llegir en una terrassa del Passeig, prenent el sol a la platja o entomant l’ombra d’un pi (sempre que no sigui el de les Tres Branques, pobret, que ja fa temps que no ofereix ombratge al caminant).

            Com que sovint associem l’estiu amb els viatges, i els viatges amb els equipatges, permeteu-me recordar dues novel·les de títols suggeridors que, si encara no ho heu fet, val la pena de llegir: Maletes perdudes, de Jordi Puntí; i L’home de la maleta, de Ramon Solsona. Sense grans discursos ni lliçons morals, tant Puntí com Solsona presenten històries molt humanes que, en el fons, ens conviden a reflexionar sobre el sentit de viure.

 

            Si passeu les vacances en un càmping, potser que us abstingueu de llegir l’última novel·la de Pep Coll, Nius. És una història coral sobre un seguit de personatges de la més variada condició instal·lats en un càmping del Pirineu que sabem que s’ha d’endur una barrancada. Pep Coll entrellaça una dotzena i mitja d’històries que, independentment, podrien funcionar com a relats. Les escenes quotidianes, sovint plantejades des d’un cert costumisme, prenen una nova dimensió en saber que s’acosta la desgràcia. El fet de conèixer la proximitat del desastre, dóna una nova deriva a fets que d’una altra manera no tindrien cap significat. Com que el desenllaç dramàtic ja el sabem, la intriga radica en conèixer el desenllaç particular de cada personatge.

            El darrer llibre que he llegit, però, és potser el que més s’adiu al tòpic de lectura amb molta acció, intriga, pinzellades erudites, reflexió assequible, prosa planera, diàlegs àgils i exposició cronològica dels fets que, tant sovint, s’associa amb el best-seller estiuenc. Es tracta de Faust, el terrorista, l’última novel·la de Francesc Puigpelat, una història que si hagués anat signada per John Le Carre o per Frederick Forsyth, i hagués estat escrita en anglès, possiblement hauria tingut un futur (i un present) molt més lucratiu per a l’autor i l’editorial.  Faust, el terrorista presenta la història d’un home que havia militat a Terra Lliure i que en l’actualitat prepara un atemptat amb la branca tunisiana d’Al-Qaeda. És una història d’espies i terroristes, de rivals enamorats de la mateixa dona, d’homes d’acció que no dubten a l’hora de prémer el gallet o de seduir femelles espectaculars,... Més enllà de l’anècdota, però, la novel·la de Puigpelat planteja tot un seguit de reflexions sobre el Bé i el Mal, sobre l’ambigüitat moral, sobre la identitat, sobre el escrúpols i sobre la por.

(Article publicat el dia 6 d'agost de 2011, al diari Regió7)