Cada cop que apareix una denúncia de la suposada discriminació del castellà a Catalunya per part de polítics, periodistes o –com en el cas del famós “Manifiesto en defensa de la lengua común”— intel·lectuals, surt una part del sector progressista (autòcton i estatal) que, amb la boca petita i sense fer gaire soroll (no fos que ens titllessin d’abrandats i radicals), assegura que el problema de la llengua no existeix, que els catalans vivim en la més idíl·lica de les situacions lingüístiques possibles.
No hi ha problema, doncs? Jo crec que sí. I gros! El que passa és que, sovint, quan es parla de la situació lingüística a Catalunya, acostuma a ser per deixar clar que el castellà no corre perill entre nosaltres, la qual cosa és d’una evidència tan quotidiana i incontestable que fa mal haver-ho de recordar dia sí, dia també.
A uns i altres ens domina, encara, la mentalitat colonialista que arrosseguem des de fa segles: els uns, colonitzadors per vocació i per tradició, no poden sofrir que hi hagi un territori de la seva pàtria-imperi que defensi una singularitat minoritària, per marginal que sigui, i encara menys que la intenti conservar; el altres, obedients i dòcils, demanem perdó cada vegada que aquesta singularitat aflora i, naturalment, ens esforcem a demostrar que, com a bons colonitzats, absorbim i defensem a ultrança els interessos imposats. I al mig, últimament, ha aparegut també la figura paternal dels qui, sabent quina és la tendència (qui desplaça qui) i sota la disfressa de defensors del pluralisme, afirmen que no passa res, que aquí la convivència és exemplar, que la diversitat enriqueix i el mestissatge ens fa millors i bla, bla, bla.
Però el problema hi és. I mentre ens defensem dels atacs que ens acusen de totalitaris, hi ha molt poques veus que denuncien el problema real: que hi ha una llengua que corre perill, i que no és pas el castellà! Aneu al cinema, als jutjats, al quiosc... Engegueu el televisor, pareu l’orella pel carrer, al pati de l’escola... Naturalment que hi ha un problema! Si ens despistem, però, aquest problema desapareixerà i, ara mateix, només pot fer-ho en favor de la més forta de les llengües, de la que és més poderosa.
La tergiversació deliberada de la realitat és un dels més cruels i perversos sistemes de manipulació de masses. Dissortadament, també és un dels més utilitzats. Denunciar greuges inexistents ha esdevingut –o potser sempre ha estat— una forma d’assegurar, per part dels poderosos, la pròpia hegemonia. Com és possible que una de les cultures més potents del món, recolzada per una llengua que parlen centenars de milions de persones, que ha produït alguns dels escriptors més importants de la literatura universal, que disposa de plataformes mediàtiques i polítiques de primer ordre, vulgui mostrar-se com a víctima de discriminacions totalitàries? Des de quan és el peix petit el que es menja el gros?
En fi, que mentre hauríem d’estar reivindicant les mancances que patim com a cultura, ens toca, una vegada més, esmerçar esforços a debatre les agressions i justificar la pròpia existència... Mentrestant, com deia aquell, a cada bugada hi perdem un llençol.
(Article publicat al Regió7 el 26 de juliol de 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada