Cuadeferro

Guillem de Berguedà, que va viure al segle XII, és el trobador català més remarcable, a banda de ser aquell del qual n’han arribat més textos. És, potser, el poeta català més destacat fins a l’arribada d’Ausiàs March tres centúries més tard. Com tots els trobadors, però, escrivia en occità i això ha fet que la història de la literatura catalana hi passi de puntetes. L’obra poètica del fill del vescomte de Berga, atípica i visceral, que tant li servia per burlar-se dels defectes físics i morals del marquès Ponç de Mataplana, com per lloar-ne les virtuds, de forma sentida i sincera, en un plany extraordinari que li va dedicar en la seva mort i que és un dels seus millors poemes; que tant podia utilitzar per dir que el bisbe d’Urgell deixava prenyats els homes, com per presumir hiperbòlicament de les pròpies gestes amatòries.

Aquesta obra –i qui sap si alguns aspectes de la persona— té coincidències amb la de l’escriptor berguedà més potent (entre altres coses, també, per atípic i visceral) de l’actualitat: Jordi Cussà, que, justament, acaba de publicar El trobador Cuadeferro (L’Albí), una novel·la al voltant de la figura del seu il·lustre conterrani. Berguedans, outsiders, un punt salvatges, d’ànima anarquista, ateus, irreverents... però alhora cultes i sensibles... Guillem de Berguedà i Jordi Cussà estaven destinats a trobar-se. Fins ara ho havien fet de manera esporàdica i amb resultats no sempre exitosos. Als anys 80, Cussà va escriure una peça dramàtica encara inèdita al voltant de la figura del trobador i més endavant va ajudar el músic Titot a traduir els poemes de Guillem de Berguedà per a un disc que, ara sí, es va publicar el 2003. Finalment, Jordi Cussà ha posat el seu talent desbordant com a narrador al servei d’una història de viatges i aventures (bèl·liques, cortesanes i, sobretot, de llit) que mostra el costat humà, però també el costat salvatge, d’un personatge que en bona part està construït a partir del que va deixar dit en els seus poemes, un home amb un tarannà que queda definit quan Pere de Cardona li diu: “sempre fots el que et dóna la gana i després en dius destí”. Per més que sembli que els hagi unit el destí, doncs, en realitat Cussà ha fet, com sempre i per a gaudi dels lectors, el que li ha donat la gana, com el seu heroi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig de 2016, que va sortir per Sant Jordi)