Dylan

                Que la cançó és un gènere literari ho sabem des de l’edat mitjana. Els trobadors anomenaven així –cançó— les seves composicions, preferentment les amoroses, i a hores d’ara no sé si ningú gosaria posar en dubte el valor literari d’aquells textos. En canvi, quan l’Acadèmia Sueca ha decidit concedir el premi Nobel de literatura a Bob Dylan, un autor que fa el mateix que feien els trobadors, i a més fa de joglar, n’hi ha hagut més de quatre i més de cinc que han posat el crit al cel i diuen que no pot ser que un músic de rock obtingui aquesta distinció. En parlen, de fet, com si l’Acadèmia Sueca fos una institució que hagués de gaudir del do diví de la infalibilitat.

                Si repassem els guardonats fins ara, no tots han aguantat el pas del temps (feu, si no, una repassada a la llista i digueu, amb el cor a la mà, quants n’heu llegit), i val a dir que ben sovint la seva concessió no ha estat exempta de polèmica: quan el van donar a Orhan Pamuk, per exemple, es va dir que s’havia fet per motius més polítics que literaris, i fins i tot l’any passat, quan el va guanyar Svetlana Aleksiévitx, hi ha qui va posar en dubte que el periodisme es pogués equiparar a la literatura.

                Es pot, doncs, qüestionar que li hagin donat el Nobel de literatura a Dylan? És clar que sí. Però ni més ni menys que quan l’han concedit a qualsevol altre autor. Com passa amb tots els escriptors, hi ha qui menysprea la seva obra i hi ha qui la troba genial. Entenc, també, que hi hagi qui se sent decebut perquè ara, per quota lingüística i nacional, ja no podrà obtenir-lo Philip Roth (el gran novel·lista nord-americà que ha entrat en totes les travesses des de fa anys), però això forma part del joc.

                Com totes les decisions humanes, la de l’Acadèmia Sueca és qüestionable, naturalment, però també respectable. Em temo, a més, que a alguns (especialment a aquells que sempre tenen alguna cosa a dir sobre qualsevol autor, per desconegut que sigui i encara que no n’hagin llegit res) els fa ràbia que hagi guanyat Dylan perquè és popular, tothom el coneix, i això els impedeix perorar una estona sobre alta literatura entre les seves amistats, com feien cada any.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2016)