dilluns, 6 de març del 2017

WICCA

L’Agustí Franch acaba de publicar una novel·la, Wicca, a l’editorial andorrana Mesclant. Franch (manresà, santpedorenc i, des de fa uns anys, andorrà sense passaport) és un escriptor del tot imprevisible: un home orquestra de les lletres que sovint s’amaga, discretament, darrere d’un somriure murri, com si no acabés de ser responsable del que escriu, com si es tractés d’un infant entremaliat que, dissimuladament, tira la pedra i amaga la mà. Si, fa un temps, m’haguessin demanat quines característiques defineixen la seva prosa hauria destacat l’humor autèntic de les trames i l’agilitat hilarant dels diàlegs esmolats. Poc m’havia de pensar, en canvi, quan em va caure a les mans aquest seu darrer artefacte literari, que acabava de parir una novel·la llarga, d’argument enredat, que busca més sorprendre que fer riure, una història de bruixes i misteris, d’assassinats i enganys, hipnòtica i travada amb tots els girs argumentals que el gènere demana.


Parlar d’una novel·la on el pes recau, bàsicament, en l’habilitat de crear una teranyina que enganxa el lector, és complicat, perquè t’impedeix dir gran cosa de les aventures que viu el Jaume, el protagonista, un xicot cec que descobrirà un passat familiar misteriós, un passat que, quan al principi de la història se li mor l’avi, poc s’imagina, i on els “wicca”, practicants d’una mena de religió neopagana, propera a la bruixeria, que es va posar de moda als anys 50, tenen també el seu protagonisme. Franch va confessar, el dia que va presentar el llibre a Manresa, que havia decidit d’escriure aquesta història després d’haver llegit El codi Da Vinci i plantejar-se si ell era capaç de construir una història trepidant, una trama angoixant i terrorífica, que atrapés el lector, com la de Dan Brown. Aquesta és l’ambició de Wicca i l’Agustí Franch se’n surt prou bé.

Wicca és una novel·la per deixar-se portar, per passar l’estona, per abandonar-se a una trama lineal –amb alguns flashbacks ben repartits— plena de moments sorprenents. No té més pretensions. I no li’n calen. Si el món anglosaxó ven milions de llibres amb històries similars, per què no ho podem provar també en català?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada