dimarts, 10 de gener de 2023

Celebrar Cussà

 

Una anomalia injusta que ha viscut la literatura catalana en les darreres dues dècades ha estat el poc ressò que, al llarg de la major part d’aquest període, ha rebut l’obra de Jordi Cussà. L’escriptor berguedà, conscient del seu talent i amb una dedicació abnegada a la literatura, va escriure i publicar diverses novel·les que, tret d’algun fugaç reconeixement en forma de premi o de crítica entusiasta, van obtenir una acollida massa tèbia. Comptava amb lectors fidels, que defensàvem i celebràvem els seus textos, però al rovell de l’ou barceloní, que és on es remenen les cireres, se’l tenia poc en compte i les seves novetats rarament van aconseguir el tractament merescut per part dels mitjans.

Després de morir, el juliol de 2021, la figura i l’obra de Jordi Cussà han tingut una projecció que no s’havia vist abans: han aparegut lectors insospitats, la crítica el reivindica i –ai las!— resulta que hi ha editorials que es barallen per la seva obra i, fins i tot, qui ha jugat brut per aconseguir-ne els drets. Tot plegat, a part d’arrencar-nos un somriure trist (contents pel reconeixement i tristos per la tardança), hauria de fer-nos reflexionar.


Des de l’octubre, a diverses llibreries del país s’ha repetit un acte entranyable i, alhora, reivindicatiu. Amb el títol «Celebrem Jordi Cussà», amics i lectors de l’autor el recorden i llegeixen fragments de les seves dues novel·les més emblemàtiques: Cavalls salvatges i Formentera Lady. A Manresa això va succeir el 24 de novembre, a la Papasseit. L’objectiu, a banda de gaudir de les paraules que va deixar escrites, és també denunciar la indefensió legal en què han quedat les dues editorials que havien publicat aquests dos títols (L’Albí i Labreu), els quals, a partir del gener, podrien desaparèixer del seu catàleg perquè n’ha adquirit els drets una altra editorial. Cada vetllada ha tingut el mateix format i cadascuna ha estat diferent, perquè els amics i els lectors no són pas els mateixos a tot arreu. I, malgrat que tot plegat té un regust agredolç, si d’aquestes vetllades se’n pot extreure una conclusió positiva és la d’adonar-se de la quantitat de «cussanians» (antics o neòfits) que hi ha per tot el territori.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2022)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada