Recordo haver sentit que Adolfo Suárez va guanyar les eleccions espanyoles de l’any 1977 en part gràcies a la seva bona planta. Diuen que un percentatge gens menyspreable de l’electorat femení, indiferent a qualsevol programa ideològic, es va rendir als encants físics d’aquell exfalangista que acabaria convertit en un dels personatges claus de la Transició democràtica espanyola.
No hi ha dubte que, tant o més que les virtuts atorgades per la natura, en la imatge pública dels líders polítics hi té molt a veure la feina dels assessors d’imatge, dels publicistes o, fins i tot, dels fotógrafs a qui n’encomanen la projecció. I això, en campanya, es nota especialment. I encara més en època de desconfiança generalitzada. Fixem-nos, si no, en els cartells que aquests dies pengen dels fanals o empastifem els murs dels nostres pobles i ciutats. Com que en aquestes eleccions espanyoles no hi concorre cap candidat amb l’atractiu físic que en altre temps s’havia atribuït a Suárez, González o Zapatero, suposo que els equips encarregats de tenir cura de la imatge dels candidats han hagut de fer un sobreesforç. Res no queda a l’atzar. Josep Antoni Duran i Lleida apareix al costat d’Artur Mas en un primeríssim primer pla, de perfil, tots dos amb la mirada perduda en l’horitzó, seriosos, com qui observa el futur, en una posada en escena de to messiànic, amb senyera al fons, pròpia d’un cartell soviètic, com herois disposats a encapçalar una gran gesta èpica i patriòtica. Mariano Rajoy, sobre un fons inevitablement blau, és presentat amb posat afable, somrient però no pas eufòric, mirant lleugerament cap al costat com si ja fos l’amo de la situació. Joan Cuscubiela i Alfred Bosch miren directament la càmera i, per tant, el votant potencial; tots dos, retratats –com Rajoy— en un pla mig curt, van sense corbata; el republicà, que somriu fins a ensenyar les dents, potser per mostrar la cara afable i positiva de l’independentisme); l’ecosocialista, per la seva banda, que amb prou feines esbossa un lleu somriure, està mig cobert per un eslògan (de lletres verdes, per descomptat) amb regust de reivindicació contestatària (“...i a sobre hem de callar?”) que és una clara picada d’ullet als joves descontents. A Carme Chacon, que mostra les genives en una bona rialla a través d’una imatge presa de perfil, en moviment, mentre dóna la mà a algú, la veiem en acuradíssim blanc i negre, fórmula que, curiosament, ha passat de servir per retratar el passat gris i caspós del franquisme, a ser un símbol de modernitat progressista. Tots fan cara d’honestos, de persones disposades a servir la causa que defensen; de la mateixa manera que els gelats dels anuncis a les revistes tenen sempre una aparença deliciosa o els cotxes dels espots televisius són sempre resplendents i conduïts per homes amb cara d’haver triomfat.
El codi de la publicitat –tot un llenguatge de mirades, gestos i colors— entra en joc durant la campanya electoral. Entre tanta fesomia aflable es fa difícil distingir, però, en quin cas ens volen vendre menys fum i, per tant, quin és el producte que ens convé més de compar-votar.
(Article publicat al diari Regió7 el dia 12 de novembre de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada