(A)NORMALITZACIÓ

                Fa una vintena d’anys, en plena eufòria olímpica, els implicats en la Planificació lingüística treien les primeres conclusions sobre el procés de normalització del català que s’havia ideat als anys setanta i aplicat als vuitanta. Com no podia ser d’altra manera, es valorava positivament l’aplicació del model escolar d’immersió lingüística o la progressiva implantació dels mitjans de comunicació públics en català. També es lamentava, però, la poca incidència de la llengua catalana en determinats àmbits d’ús (cinema, justícia, premsa escrita,...) i la poca sintonia que, a la llarga, s’albirava en relació a un Estat que no creia en la igualtat lingüística i que, sempre que podia, interpretava de manera restrictiva, a favor del castellà, el marc constitucional i estatutari del plurilingüisme espanyol. Hi havia la sensació que el model havia estat útil fins aleshores, però que s’havia esgotat i que, per tant, calia buscar noves polítiques que afavorissin la plena normalització del català. L’aleshores subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Isidor Marí, va publicar un llibre molt interessant, Un horitzó per a la llengua (Empúries, 1992), on reflexionava sobre tot això i defensava algunes bases per a un nou model de planificació lingüística que havia d’establir, entre altres coses, “un projecte integrat a les principals transformacions de la societat”, “una coordinació creixent entre tots els territoris de llengua catalana”, “un estatus igualitari en el marc estatal” o “una comunitat lingüística plenament reconeguda a Europa i arreu del món”.

Vint anys després, resulta molt trist constatar que som on érem. No és tan sols que no s’hagi avançat. És que, en realitat, en molts aspectes, s’ha reculat. I més que es recularà encara si lleis com la LOMCE (Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa), impulsada pel ministre Wert i que pretén carregar-se el sistema d’immersió lingüística, tiren endavant.

En tot això m’hi ha fet pensar la recuperació (no institucional) d’una icona de les primeres campanyes normalitzadores que tenien com a protagonista la Norma, una nena inofensiva que ens anava recordant que “El català és cosa de tots”, amb la qual cosa s’abocava tota la responsabilitat de la supervivència de la llengua en la bona voluntat dels parlants. Ara, la Norma, més combativa, ha canviat aquell missatge per un defensiu “No ens toqueu el català”. Són els signes del temps, perquè els darrers vint anys, en comptes d’avançar cap a la plena normalització del català, com demanaven els entesos, els esforços s’han hagut de dedicar, com ara fa la Norma, a defensar els àmbits d’ús on el català havia aconseguit penetrar durant els anys vuitanta.

Hi va haver un temps que molta gent estava convençuda que llengua i nació eren conceptes que es podien reivindicar per separat. Un podia defensar l’ús normal de la llengua pròpia des de la pretensió de pertinença a un estat espanyol plurilingüe que en garantiria la dignitat. Encara n’hi ha que hi creuen, però avui aquesta posició desperta escepticisme, perquè l’Estat (mani qui mani) ha demostrat que no té cap intenció de defensar la igualtat lingüística. De fet, qui més ha identificat llengua i nació han estat, precisament, els qui s’oposaven al nacionalisme català.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 29 de desembre de 2012)