dilluns, 5 d’agost del 2013

Fantasmes a l'institut

                Ningú no mor (Onada, 2013), la darrera novel·la de l’anoienc Joan Pinyol, és una història amb pinzellades terrorífiques, amb interessants reflexions sobre la mort i amb un missatge transversal sobre la importància de no oblidar el passat.


La Mercè és una estudiant de primer de batxillerat que acaba de perdre el pare i, amb la mare, es traslladen a Masdeplors, on viu l’àvia. Arriba al seu nou institut just el curs en què estan a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari i els alumnes de batxillerat preparen els treballs de recerca sobre la història del centre. A ella i a un company, el Marc, els encarreguen la part sobre els anys que van precedir la construcció de l’IES Masdeplors, vint-i-cinc anys enrere. Mentre aprofundeixen en la investigació, al llarg de l’estiu i durant el primer trimestre del curs següent, descobreixen que al darrere de les negociacions que van portar a comprar els terrenys on s’acabaria construint l’institut s’hi amaga una història fosca, amb una mort, aparentment accidental, pel mig. Durant el procés d’elaboració del treball, la Mercè i el Marc reben l’ajuda inestimable del pare d’ell –el Martí—, de l’àvia d’ella –la Maura—, i d’una mena de bruixa –la Maia—, que viu envoltada de gats i a cavall entre el món dels vius i l’inframon per on vaguen les ànimes dels que han desaparegut. La possibilitat que, un quart de segle després, la veritat aflori, fa “néixer algunes esperances en altres esferes”, les esferes del més enllà. Lluny de contribuir a fer públics els descobriments dels dos estudiants, però, la directora i el secretari de l’institut, la Mireia i el Marcel, obsessionats que tot surti rodó en la festa d’aniversari i quedar bé davant del conseller d’Ensenyament, fan tot el possible per impedir que aquests descobriments surtin a la llum, i això no agradarà gens algunes ànimes turmentades que esperaven que, per fi, es fes justícia. El lector de seguida s’adona que tots els noms propis que apareixen a la novel·la tenen la mateixa inicial: una “M” de mort.
La petjada mexicana, que trobem en altres textos de l’escriptor de Capellades i que procedeix de la influència que en la seva obra va exercir Pere Calders, hi és també present. D’una banda, en la mateixa creença que les ànimes dels difunts continuen vives (“les coses que no són físiques no es poden pas enterrar”); però també, per exemple, amb l’aparició d’una família de mexicans que, tant sí com no, volen passar la nit de Tots Sants al cementiri, on tenen enterrat l’avi, i que reconden els personatges de Gent de l’alta vall i Aquí descansa Nevares.
                Però sobretot, més enllà del món dels morts i de les influències caldersianes, rere l’aparença d’una història de fantasmes que es passegen pels passadissos, les aules i el gimnàs de l’institut de Masdeplors, Joan Pinyol ha tornat, una vegada més, a un dels seus temes recurrents i ha bastit, en realitat, un nou al·legat a favor de la recuperació de la memòria històrica. “Hi ha fets que cal denunciar abans que desapareguin tots els culpables”, s’afirma, amb contundència. I en un to més líric, més transversal, però no pas menys contundent, també llegim que “ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 3 de juliol de 2013)

1 comentari: