Ningú no mor (Onada, 2013), la darrera
novel·la de l’anoienc Joan Pinyol, és una història amb pinzellades
terrorífiques, amb interessants reflexions sobre la mort i amb un missatge
transversal sobre la importància de no oblidar el passat.
La Mercè és una estudiant de
primer de batxillerat que acaba de perdre el pare i, amb la mare, es traslladen
a Masdeplors, on viu l’àvia. Arriba al seu nou institut just el curs en què
estan a punt de celebrar el vint-i-cinquè aniversari i els alumnes de
batxillerat preparen els treballs de recerca sobre la història del centre. A
ella i a un company, el Marc, els encarreguen la part sobre els anys que van precedir
la construcció de l’IES Masdeplors, vint-i-cinc anys enrere. Mentre
aprofundeixen en la investigació, al llarg de l’estiu i durant el primer
trimestre del curs següent, descobreixen que al darrere de les negociacions que
van portar a comprar els terrenys on s’acabaria construint l’institut s’hi
amaga una història fosca, amb una mort, aparentment accidental, pel mig. Durant
el procés d’elaboració del treball, la Mercè i el Marc reben l’ajuda
inestimable del pare d’ell –el Martí—, de l’àvia d’ella –la Maura—, i d’una
mena de bruixa –la Maia—, que viu envoltada de gats i a cavall entre el món dels
vius i l’inframon per on vaguen les ànimes dels que han desaparegut. La
possibilitat que, un quart de segle després, la veritat aflori, fa “néixer
algunes esperances en altres esferes”, les esferes del més enllà. Lluny de
contribuir a fer públics els descobriments dels dos estudiants, però, la
directora i el secretari de l’institut, la Mireia i el Marcel, obsessionats que
tot surti rodó en la festa d’aniversari i quedar bé davant del conseller
d’Ensenyament, fan tot el possible per impedir que aquests descobriments surtin
a la llum, i això no agradarà gens algunes ànimes turmentades que esperaven
que, per fi, es fes justícia. El lector de seguida s’adona que tots els noms
propis que apareixen a la novel·la tenen la mateixa inicial: una “M” de mort.
La petjada mexicana, que
trobem en altres textos de l’escriptor de Capellades i que procedeix de la
influència que en la seva obra va exercir Pere Calders, hi és també present.
D’una banda, en la mateixa creença que les ànimes dels difunts continuen vives
(“les coses que no són físiques no es poden pas enterrar”); però també, per
exemple, amb l’aparició d’una família de mexicans que, tant sí com no, volen
passar la nit de Tots Sants al cementiri, on tenen enterrat l’avi, i que
reconden els personatges de Gent de
l’alta vall i Aquí descansa Nevares.
Però
sobretot, més enllà del món dels morts i de les influències caldersianes, rere
l’aparença d’una història de fantasmes que es passegen pels passadissos, les
aules i el gimnàs de l’institut de Masdeplors, Joan Pinyol ha tornat, una
vegada més, a un dels seus temes recurrents i ha bastit, en realitat, un nou
al·legat a favor de la recuperació de la memòria històrica. “Hi ha fets que cal
denunciar abans que desapareguin tots els culpables”, s’afirma, amb contundència.
I en un to més líric, més transversal, però no pas menys contundent, també
llegim que “ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi”.(Article publicat al diari Regió7, el dia 3 de juliol de 2013)
El llegirem, fa bona pinta.
ResponElimina