Sense opinió

                És ben curiós el que passa amb els esportistes d’elit. Deuen ser l’únic col·lectiu professional que, més enllà dels quatre tòpics sobre el joc, només opina quan li toquen la cartera. Si cal reivindicar una millora de sou, se senten maltractats i tristos i creuen, amb convicció, que mereixen més. Amb posat circumspecte, munten una roda de premsa i tenen mig país pendent de les seves paraules. Sobre qualsevol altra qüestió, no opinen. La complicitat de la premsa, en aquest sentit, és absoluta. Heu pensat mai la quantitat d’hores d’informatius de televisió en què un jugador de futbol deixa anar perles del nivell de “cal tenir respecte pel rival”, “no hi ha partits fàcils”, “sortirem a guanyar”, “al vestidor no hi ha problemes” o “la política no m’interessa”?

                És com si la nostra societat acceptés, com un fet consumat, que els esportistes són persones amb una capacitat de raciocini del tot limitada, incapaces de travar un discurs intel·ligible més enllà de les sentències absolutament previsibles al voltant de l’esport que practiquen. Així, tot sovint llegim titulars que corroboren aquesta creença. Com, per exemple, quan la nedadora de sincronitzada Ona Carbonell diu, en plural!, que “el que passa fora de l’aigua no és cosa nostra”, en referència a la destitució de l’exseleccionadora espanyola Anna Tarrés i el posterior soroll mediàtic que el cas va generar. O bé quan Leo Messi, respecte del qual s’han acabat els adjectius alhora de qualificar-lo com a futbolista, assegura, en referir-se a l’acusació de frau fiscal en què s’ha vist embolicat darrerament, que “jo no entenc res. Els assessors porten el tema i el solucionaran”, i es queda tan ample. Els esportistes són incapaços de dir el que pensen i tothom ho accepta.

                En canvi, tots sabem que els esportistes són el model en què s’emmirallen milions de joves. I si el model exhibeix, amb total impunitat i fins i tot amb un punt d’orgull, una ignorància suprema, els seus seguidors també ho fan. És per això que mai, com ara, la ignorància havia estat un mèrit. Recordo que, fa uns anys, l’inefable David Beckam declarava, amb arrogància, que mai no havia llegit un llibre. Em va caure l’ànima als peus! No pas perquè no fos lector. Conec, estimo i respecto molta gent que no llegeix, o llegeix poc. Per tant, que un desconegut confessi el seu analfabetisme m’afecta poc. El que em va preocupar va ser la petulància amb que se’n vantava. Ser ignorant s’ha convertit en una cosa guai, cool, pro...

                Per això vam agrair tant que, en el seu moment, Xavi digués que els catalans tenim el dret de ser el que vulguem ser. Però una flor no fa estiu. Per higiene col·lectiva, cal que els esportistes surtin de l’armari. No puc acceptar que realment siguin tan sabatots com ens volen fer creure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'agost de 2013)