Amat-Piniella, encara

                L’any dedicat a Joaquim Amat-Piniella, que ha servit per recordar el més important dels escriptors manresans i per recuperar la seva obra, s’ha acabat. El trasllat de les despulles al cementiri de Manresa a primers de desembre, la presència dels seus textos durant els actes de la Nit de Santa Llúcia i, encara, aquest dilluns passat, la lectura de fragments de KL Reich al Palau del Parlament en el marc del Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust, han estat esdeveniments emblemàtics que han servit per cloure l’any del Centenari. Potser tot plegat no ha tingut el ressò que l’autor mereix, però s’han espremut al màxim els recursos amb què es comptava i, al final, el balanç és, donades les circumstàncies, prou positiu: una exposició que volta per les biblioteques; una altra, de gran format, que es va poder veure al Centre Cultural del Casino i al Museu d’Història de Catalunya i que va despertar cert interès mediàtic; una magnífica escultura que quedarà per a la posteritat; la reedició de novel·les introbables i d’altres textos inèdits; lectures, recitals, representacions teatrals, xerrades i altres actes d’homenatge.

                La figura de Joaquim Amat-Piniella, però, és recordada anualment a Manresa, més enllà del Centenari, a través del Premi literari que porta el seu nom. El Premi Joaquim Amat-Piniella s’atorga, cada any i a tall de reconeixement públic, a una obra narrativa ja publicada que reflecteixi una preocupació social en relació al món contemporani. Entre els guanyadors dels darrers anys hi ha llibres molt interessants d’Antoni Pladevall, Jordi Coca, Jordi Puntí, Rafel Nadal, Sílvia Alcàntara o Jordi Estrada.

                El Premi d’enguany es lliurarà el proper 19 de febrer a l’Auditori de la Plana de l’Om. Abans, però, tindrem l’oportunitat de sentir els quatre finalistes en les presentacions que, al llarg dels propers quinze dies, faran de les seves obres a la llibreria Parcir. I no em puc estar de dir que la qualitat de les quatre novel·les que ha escollit la comissió assessora del Premi és especialment alta. Dimarts, dia 4, es presenta La nit de Vàlia, de Monika Zgustova, que reconstrueix la història real d’una dona que va viure la crueltat dels camps stalinistes. Dijous, 6, Margarida Aritzeta presentarà El pou dels maquis, on recrea un episodi familiar que s’emmarca en un dels episodis més desconeguts de la postguerra. Dimarts, 12 de febrer, serà el torn de Les guerres del pare, de Pere Rovira, on l’autor de Vila-seca recorda, amb gran solidesa narrativa, la figura excepcional del seu progenitor i la relació que ell mateix va tenir-hi de petit. I, finalment, el dia 13, arribarà el torn de Núria Cadenes, que amb El banquer ha creat, amb una prosa esmolada i brillant, un personatge monstruós que s’inspira en un dels homes més poderosos de l’època franquista.

                Quatre novel·les, doncs, amb referents reals. Dues d’elles, les d’autors tarragonins, recuperen episodis més o menys autobiogràfics i familiars. Una altra, de temàtica russa, la signa una dona txeca que viu a Catalunya. La quarta, ambientada a Mallorca, és obra d’una barcelonina establerta a València. Tres dones i un home. Qualsevol de les quatre obres finalistes mereixeria el premi, però només una d’elles l’obtindrà. Quina? Ho sabrem el dia 19.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 4 de febrer de 2014)