La
localitat de Sueca, a la Ribera Baixa, ha estat, des de l’època del sainetista
Josep Bernat i Baldoví (que en va ser, fins i tot, alcalde), un peculiar focus
cultural dins del País Valencià. Escriptors com Josep Palàcios i, sobretot,
Joan Fuster, en són una mostra. Fa set anys, el suecà Manuel Baixauli publicava
una de les novel·les més interessants de la literatura catalana de les darreres
dècades, L’home manuscrit: una
experiència metaliterària, fascinant i intel·ligent, que va arrossegar milers
de lectors cap a una trama centrada en l’apassionant i esperançadora lluita
contra l’oblit que és la literatura. Amb aquella novel·la hipnòtica (que a
voltes pot recordar Auster, Kafka o Pirandello, però que a la vegada no té res
a veure amb cap d’aquests autors), Baixauli va crear un univers on es barregen,
de forma obsessiva, experiència i literatura, realitat i ficció, vida i mort...
Baixauli acaba de publicar, ara, La cinquena planta (Proa, 2014). En
aquesta nova novel·la, l’autor parteix de la pròpia experiència viscuda: la
síndrome de Guillaume-Barré, una estranya malaltia que el va tenir paralitzat
durant més de quaranta dies. Sis setmanes que es van convertir en un malson, al
qual va seguir un lent procés de rehabilitació en un sanatori que s’ha
convertit en l’espai central de la novel·la i que es va revelant com una mena de
misteriós espai de contacte entre la vida i la mort, i on el joc metaliterari
hi és també molt present.
Al sanatori, el protagonista (un tal
B), conviu amb personatges singulars (un cel·lador repulsiu que sedueix totes
les dones, una físio de proporcions explosives, un violinista cèlebre que toca
peces originals que va improvisant i ningú no enregistra, un escriptor que mai
no escriu...) i s’obsessiona per la inaccessible cinquena planta, de la qual
ningú no li acaba de donar detalls i on anem descobrint que tot hi és possible.
Amb una atmosfera on podem trobar, de manera natural, situacions fantàstiques,
surrealistes i oníriques, Baixauli ens ofereix una experiència literària de
primera magnitud, que va molt més enllà de l’argument (“És pot explicar, una
novel·la? I en dos pàgines? Una novel·la on el menys important és l’anècdota,
on l’important és precisament allò que només es pot dir literàriament?”).
Al llarg de la narració, de fet,
Baixauli ens va donant pistes sobre el mateix procés creatiu. Perquè Baixauli
integra aquest procés en el propi resultat artístic. En aquest sentit, els
breus relats que intercala al llarg del text revelen fins a quin punt hi ha una
absoluta implicació entre l’experiència viscuda i la creació literària: vida i
literatura són una mateixa cosa (“L’art no sols ha d’estar viu. L’art ha de
ser, en si mateix, vida”).
Amb
tot això, però, no voldria que semblés que La
cinquena planta és una novel·la apta només per a intel·lectuals i pedants
interessats pels grans temes explicats de forma críptica. La cinquena planta, com ja passava a L’home manuscrit, és una narració plena de girs sorprenents i
inesperats, on (mai no sabem quan) un objecte o un personatge que apareix com
de passada es converteix, de sobte, en el centre del relat. I ens manté absorts
fins a l’última pàgina.(Article publicat al diari Regió7, el dissabte, 15 de febrer de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada