L'avi de la Bruna

                Gairebé sempre, quan una obra literària descansa sobre els principis bàsics de l’honestedat, la sinceritat i la sensibilitat, l’anècdota particular més intranscendent pot convertir-se en manifestació d’una experiència universal.

                És el que passa amb el simpàtic llibre de poemes La lluna, la Bruna, que el manresà Josep Maria Aloy acaba de publicar, amb excel·lents il·lustracions del navassenc Valentí Gubianas, a l’editorial Fil d’Aram. Els moments compartits amb la seva primera néta, la Bruna, van despertar en Aloy el cuquet de la poesia i, pel que explica el propi autor, “amb l’ànim de transmetre algunes d’aquestes sensacions, he enfilat  –o desenfilat— aquest petit grapat de versos”. Les experiències són tan quotidianes i habituals que qualsevol avi (com qualsevol pare, oncle o germà gran) les pot reconèixer i s’hi pot identificar: veure com una tortuga amaga el cap, col·leccionar pedretes, mirar els estels, obrir els regals dels Reis, quedar-se a casa malalta, jugar al parc, la passejada de l’escola a casa, visitar el mercat, riure, plorar, l’ocell que vetlla des de la finestra que la nena s’ho mengi tot, les primeres rebequeries, menjar-se els fideus de la iaia, la descoberta de les paraules, les cançons o l’arribada d’una germaneta. Són experiències quotidianes, sí. Però quan la quotidianitat passa pel filtre expressiu d’un escriptor sensible s’esdevé allò que només pot fer possible la poesia. Aloy, un “avi feliç”, se sent tan satisfet de la complicitat aconseguida amb la petita Bruna que decideix “proclamar-ho a tot vent”. I és per això que comparteix, en forma de poemes, episodis d’una transcendència tan petita com personal i, alhora, universal. És així, doncs, que ens mostra l’infant mirant un estel que hi ha al costat de la lluna, i li fa petons; o com la nena perd la por a picar ben fort el tió; o com no se sent tan sola quan, malalta, s’adona que el tió li fa companyia; o com construeixen, plegats, una torre feta “peça a peça”, que ha de convertir-se en la “nostra petita obra immortal”; o com desafia el tobogan, després que el primer cop de baixar-hi cau de cul a terra; o com, en el camí de l’escola a casa, descobreix un gavadal d’estímuls; o l’extraordinària i acolorida visita al mercat, amb especial atenció a “la boca oberta i ulls atents” dels qui poblen la parada del peix, o l’espectacle “gran i vistós” de la fruiteria, fins que, a cal forner, ensuma les magdalenes i “amb un parell d’ullades / en va tenir les galtes plenes”; o com es desperta després d’una llarga migdiada; o com es posa a cantar per felicitar el seu oncle, que fa anys.

                Tampoc no estalvia algun bon consell, com que, a banda de xerrar pels descosits, sàpiga també escoltar; o que respecti l’entorn. Aloy es mostra desconcertat davant d’algunes reaccions de la néta (“Tan petita i tan manaire! / A tu et sembla que hi tens dret? / No sé si dir-te: a prendre l’aire! / O bé que ets el cul d’en Jaumet”.), però també el veiem com un avi admirat, que, en el fons, enyora la mirada ingènua de l’infant i, per això, li aconsella que “no facis cas de la gent / que diu que tot és complicat. / Posa-hi ganes i vés fent, / i creix, Bruna, feliçment”.

                Cap tió no hauria de deixar de cagar La lluna, la Bruna, aquest Nadal.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de desembre de 2014)