Facebook

            Sense voluntat d’ofendre ningú, deixeu-me dir que trobo més aviat còmica aquella declaració tan formal i solemne que molts dels meus amics de Facebook (com suposo que heu fet molts dels qui llegiu aquest article) han compartit al seu mur durant els últims quinze dies. Es veu que a partir de 2015 Facebook inclou unes noves directrius que hi ha qui interpreta que permetran, des del primer dia de gener i amb més facilitat que fins ara (si és que això és possible), veure i fer ús del que pengem al nostre mur d’aquesta xarxa social. I dic que ho trobo còmic perquè jo pensava, i encara penso, que això s’ha pogut fer sempre, que, precisament (per més que un pugui seleccionar el grau de públic d’allò que hi penja), al capdavall l’objectiu de la xarxa és compartir i que els amics ho comparteixin. I, no ens enganyem (o no fem trampes al solitari, com diuen els tertulians que parlen de política a la ràdio): un dels principals desitjos de bona part dels usuaris de Facebook és veure el màxim nombre de “m’agrada” cada cop que pengem una imatge, que compartim un acudit enginyós, o que escrivim una reflexió transcendental sobre la injustícia social, sobre l’últim partit del Barça o sobre la fotografia dels ous ferrats que ens hem fet per sopar.

            Això vol dir que de debò hi havia qui penjava imatges, missatges i opinions a Facebook creient que tot plegat quedava en l’estricta privacitat? Que no ho sabem, que, a part dels nostres amics, allò que pengem a Facebook diria que ho poden veure, d’entrada, els amics dels amics que ens han posat m’agrada o han fet un comentari? Tot sovint, per exemple, en la meva pàgina d’inici, hi veig com amics meus comparteixen enllaços d’amics seus a qui jo no conec.

            No puc deixar de pensar que, en el fons, tots plegats (o, com a mínim, els qui en el seu moment vam decidir obrir-nos un perfil a Facebook) portem a dins un exhibicionista hipòcrita a qui encanta que tothom cliqui “m’agrada” cada cop que penja una foto i, en canvi, s’escandalitza per la possibilitat que aquella mateixa foto pugui circular fora del seu abast. Em recorda l’actitud d’aquells famosos que volen sortir a totes les fotos quan són a la cresta de l’onada i, en canvi, defugen les càmeres i s’escandalitzen el dia que els retraten en una actitud poc decorosa. Per mi, la cosa és ben senzilla: si un no vol que allò que penja a Facebook ho vegi tothom, el millor que pot fer és no penjar-ho a Facebook ni, de pas, a cap altra xarxa social. Són les regles del joc.

            Així és que, senyors de Facebook, podeu fer ben bé el que us doni la gana amb l’excel·lent material que un servidor ha penjat fins ara a la xarxa social que administreu i us podeu passar pel forro, com heu fet sempre (perquè d’això es tracta), els articles L.111, 112 i 113 del codi de la propietat intel·lectual. Declaro que sóc conscient que, el mateix dia que vaig obrir el meu perfil, els meus drets en relació a les dades personals, dibuixos, pintures, fotografies, textos... que hi he publicat, van deixar d’existir. Sé que la violació de la meva privacitat és castigat per la llei (UCC 1 1-308-308 1-103 i l'Estatut de Roma), però també sé que tenir un perfil a Facebook vol dir renunciar a aquesta privacitat. I, per descomptat, dono permís, a qui ho vulgui, perquè comparteixi això al seu mur.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de desembre de 2014)