dissabte, 29 de novembre de 2014

La veritat oculta de Pep Garcia

                Pere Calders, sens dubte el millor autor de relats breus en la nostra llengua, solia plantejar situacions sorprenents i desconcertants en els seus contes. Sempre amb una bona dosi d’ironia intel·ligent, Calders mostrava personatges que passegen amb naturalitat pel carrer, que tornen a casa després de la feina, o van a comprar una planta a la floristeria, i, de sobte, els situava davant d’un element fantàstic, sorprenent, improbable, que sovint fa que el lector descobreixi –encara avui, perquè Calders no s’ha deixat, ni s’ha de deixar, de llegir mai— la realitat profunda que s’amaga darrere la quotidianitat que cada dia ens passa per davant del nas. El títol del seu llibre més cèlebre, Cròniques de la veritat oculta (1955), és molt revelador en aquest sentit. L’estil i el tarannà de Calders ha influït rotundament en la literatura catalana del tombant de segle fins al punt que alguns autors, com l’anoienc Joan Pinyol, se’n declaren devotament hereus.


                Si avui dia fos viu i continués escrivint, Pere Calders podria subscriure algun dels contes de Perduts, el recull de relats breus que el manresà Pep Garcia acaba de publicar. Per exemple, aquell dels habitants d’un poble que assisteixen al castell de focs que tanca els actes de la Festa Major i quan, acabat l’espectacle, tornen en processó, es troben que les cases les ocupen pacíficament unes altres famílies “com si ho haguessin fet tota la vida”, i els qui havien anat a celebrar el final de la festa han d’acabar marxant del lloc on havien viscut sempre. O el d’aquell home que fa egosurfing, es troba a Internet, i la seva versió a la xarxa acaba suplantant la seva vida real. Més enllà, un parell de suïcides, un desgraciat a qui l’ex ha estampat la porta als morros, un nen que desapareix mentre es gronxa, uns bessons que han viscut com si fossin una sola persona, dos amants que no ho són, l’home a qui diuen “ves-te’n” i se’n va, l’escriptor que va de públic a la presentació del seu llibre, el passatger d’un tren en via morta, un amant amb un defecte perillós, un home a qui fa deu anys que la vida no somriu i ell s’hi torna, parelles que se citen, una colla de morts en totes les circumstàncies imaginables, un grapat d’alcaldes ben galdosos... En fi, tota una galeria de perduts...


Escrit amb una prosa àgil i rutilant, i amb un llenguatge directe i precís, el llibre és ple de situacions divertides que, mirades amb fredor, no fan cap gràcia. Perquè l’humor acostuma ser-hi més aviat negre, sarcàstic, a voltes estripat, de vegades surrealista, i gairebé sempre cobert per una pàtina de tristesa. Garcia demostra amb Perduts que té un estil personal que, en part, ja li coneixíem dels seus articles a Regió7. Sovint, els personatges sense nom (a diferència de Calders, opta sempre per la tercera persona), com també algunes situacions, recorden la perspectiva distant i alhora aguda de Quim Monzó.

                Pep Garcia assegura que va escriure Perduts enfebrat, mentre es recuperava d’una pneumònia. Tant de bo no haguem d’esperar que pateixi una recaiguda per llegir-ne un nou llibre. De fet, els micromecenes que han fet possible l’aparició d’aquest, ja han pogut gaudir de la coberta i d’un relat –encès i contundent— del seu proper recull, Trobats.

(Article publicat a Regió7 el dia 29 de novembre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari