Diu l’escriptor argentí Roberto
Piglia que, al capdavall, “no hi ha res més que llibres de viatges o històries
policials. Es narra un viatge o es narra un crim. Quina altra cosa es pot
narrar?” Patrick Modiano, el flamant guanyador del Premi Nobel de Literatura,
diu també, en aquest sentit, que té la sensació d’haver escrit una vegada i una
altra la mateixa novel·la, durant 45 anys. Les novel·les de Modiano deuen ser,
doncs, llibres de viatges. S’hi explica, obsessivament, el viatge de la memòria
cap al passat, cap als anys seixanta, cap a la guerra d’Algèria i, sobretot,
cap a l’època en què una part de França estava ocupada pels nazis i una altra
era governada pel govern col·laboracionista de Petain, a Vichy. Però, sobretot,
les novel·les –tan curtes com intenses— de Modiano, com la majoria de les grans
novel·les que s’han escrit al llarg de la història de la literatura, expliquen
un viatge al fons de l’ànima, retraten la naturalesa dels humans sotmesos a un
destí angoixant i poc esperançador. Són, de fet, una mena d’autobiografia
indirecta. L’ombra allargada del passat, que l’autor només coneix (o recorda) de
forma fragmentària, impregna una obra tan complexa com aparentment senzilla. La
frase curta i simple, amaga una gran profunditat de pensament. Modiano va ser
dels primers a trencar el tabú i denunciar la participació francesa en la
persecució de jueus, el col·laboracionisme amb el règim nazi i, per tant, la
complicitat en relació a l’Holocaust. Les novel·les de Modiano, però, són també
(recuperant la classificació de Piglia) històries policials, perquè els
personatges, sovint, actuen com a detectius que escruten desconcertats la
memòria a la recerca d’un misteri que, tanmateix, no arriben a resoldre, o no
volen fer-ho.
(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de novembre de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada