dimarts, 17 de març del 2015

Cabré i la creació

                Jaume Cabré deu ser, ara mateix, l’escriptor català viu més reconegut tant a casa com a fora. Des que Senyoria (1991) es va començar a traduir a diverses llengües; o des que amb Les veus del Pamano (2004) va demostrar que una història situada a la vall d’Àssua podia interessar lectors d’arreu del món; però, sobretot, des que Jo confesso (2011) s’ha consolidat com una de les novel·les europees més importants de les darreres dècades, el prestigi de Cabré no ha deixat de créixer. I això l’ha convertit en una autoritat dins del món literari català, una d’aquelles veus acreditades i solvents que fan emmudir auditoris que li professen merescuda devoció. És cert que no li ha faltat algun detractor (més a casa que a fora), però en general la seva obra desperta consens entre la crítica i el públic.
                Paral·lelament a la tasca creativa, des de fa una colla d’anys Jaume Cabré ha sentit la necessitat de compartir les seves reflexions sobre el fet d’escriure (El sentit de la ficció, 1999), llegir (La matèria de l’esperit, 2005) i enguany mateix, amb Les incerteses, d’una manera més global però també més madura, sobre la vivència literària i la creació artística. Qui conegui Cabré, o bé qui, simplement, l’hagi sentit parlar sobre la seva experiència com a creador de novel·les (és a dir, de personatges i de móns), ja sap que no és l’escriptor sorrut i esquerp que de vegades aparenta, i que, en canvi, és un comunicador entusiasta i absorbent, que des de la primera frase es posa a la butxaca qui l’escolta. I a Les incerteses aprofita de nou aquesta habilitat comunicativa per, amb un estil planer i didàctic (que fins i tot inclou un relat de ficció que va traient el cap, aquí i allà), transmetre les seves reflexions i esperonar el lector a generar-ne de pròpies.



Del gavadal d’anècdotes i reflexions (sobre d’on surt l’embrió, la primera idea, del que acabarà sent una novel·la; sobre la seva manera de treballar; sobre la importància de la llengua, de l’estil i del to; sobre el silenci, la soledat, la dificultat i la necessitat d’escriure i reescriure; sobre els vincles entre art i religió; sobre els motius incerts pels quals un escriptor fa la seva feina; sobre el misteri de crear personatges; sobre la vida narrativa dels objectes; sobre inventar móns per dir veritats; sobre la fal·làcia de la inspiració; sobre la lectura i, sobretot, la relectura de clàssics; i sobre tantes altres coses...), em quedo ara amb el que li va passar a James Thurber i que exemplifica el silenci que l’escriptor s’ha de saber fabricar mentre escriu, temps en què s’ha de retirar del món sense deixar de ser-hi. Un dia, mentre sopaven, el fill de Thurber se’l va mirar i va dir: “Mare! El pare fa cara de malalt!”. I la mare va respondre: “No està malalt, fill meu: està escrivint”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge, 15 de març de 2015, i també al Pou Digital)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada