Jaume
Cabré deu ser, ara mateix, l’escriptor català viu més reconegut tant a casa com
a fora. Des que Senyoria (1991) es va
començar a traduir a diverses llengües; o des que amb Les veus del Pamano (2004) va demostrar que una història situada a
la vall d’Àssua podia interessar lectors d’arreu del món; però, sobretot, des
que Jo confesso (2011) s’ha
consolidat com una de les novel·les europees més importants de les darreres
dècades, el prestigi de Cabré no ha deixat de créixer. I això l’ha convertit en
una autoritat dins del món literari català, una d’aquelles veus acreditades i
solvents que fan emmudir auditoris que li professen merescuda devoció. És cert
que no li ha faltat algun detractor (més a casa que a fora), però en general la
seva obra desperta consens entre la crítica i el públic.
Paral·lelament
a la tasca creativa, des de fa una colla d’anys Jaume Cabré ha sentit la
necessitat de compartir les seves reflexions sobre el fet d’escriure (El sentit de la ficció, 1999), llegir (La matèria de l’esperit, 2005) i enguany
mateix, amb Les incerteses, d’una
manera més global però també més madura, sobre la vivència literària i la
creació artística. Qui conegui Cabré, o bé qui, simplement, l’hagi sentit
parlar sobre la seva experiència com a creador de novel·les (és a dir, de
personatges i de móns), ja sap que no és l’escriptor sorrut i esquerp que de
vegades aparenta, i que, en canvi, és un comunicador entusiasta i absorbent,
que des de la primera frase es posa a la butxaca qui l’escolta. I a Les incerteses aprofita de nou aquesta
habilitat comunicativa per, amb un estil planer i didàctic (que fins i tot
inclou un relat de ficció que va traient el cap, aquí i allà), transmetre les
seves reflexions i esperonar el lector a generar-ne de pròpies.
Del gavadal d’anècdotes i
reflexions (sobre d’on surt l’embrió, la primera idea, del que acabarà sent una
novel·la; sobre la seva manera de treballar; sobre la importància de la
llengua, de l’estil i del to; sobre el silenci, la soledat, la dificultat i la
necessitat d’escriure i reescriure; sobre els vincles entre art i religió; sobre
els motius incerts pels quals un escriptor fa la seva feina; sobre el misteri
de crear personatges; sobre la vida narrativa dels objectes; sobre inventar
móns per dir veritats; sobre la fal·làcia de la inspiració; sobre la lectura i,
sobretot, la relectura de clàssics; i sobre tantes altres coses...), em quedo
ara amb el que li va passar a James Thurber i que exemplifica el silenci que
l’escriptor s’ha de saber fabricar mentre escriu, temps en què s’ha de retirar
del món sense deixar de ser-hi. Un dia, mentre sopaven, el fill de Thurber se’l
va mirar i va dir: “Mare! El pare fa cara de malalt!”. I la mare va respondre:
“No està malalt, fill meu: està escrivint”.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge, 15 de març de 2015, i també al Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada