Centre i perifèria

                Ja fa temps que, fora del cap i casal, hi ha un debat obert sobre com Barcelona ignora tot allò que, en matèria cultural (i, molt especialment, en matèria literària), es genera i es promou “a comarques”. És una situació anòmala que, com tantes altres, en el “país normal” en què molts volem viure hauria de quedar resolta. Sigui perquè el periodisme cultural dels grans mitjans no hi veu més enllà de la Diagonal, o bé perquè tot el que no passi a dins o a prop de la gran metròpoli cosmopolita sembla provincià, el cas és que qui exerceix la tasca creativa (de vegades molt interessant) fora de Barcelona, així com els esdeveniments culturals que es desenvolupen a més de cinc minuts en taxi de la redacció dels grans diaris, ràdios i televisions del país, acostumen a despertar un interès escàs entre la fauna periodística d’aquests mitjans. En canvi, l’última excentricitat del jove escriptoret de moda (amb secció als programes més glamurosos de la CCRTV) pot mobilitzar un exèrcit de periodistes sempre que sigui cap a un local fashion del centre barceloní.

                La cosa pot ratllar el ridícul. El mateix autor que encapçala notícies culturals quan guanya un premi a Barcelona, és ignorat si s’enduu un guardó “comarcal”. Els autors barcelonins ho saben bé, i per això sovint els costa sortir de la closca metropolitana, si no és per passejar els seus èxits per les llibreries “perifèriques”. I també ho saben, és clar, els autors del sud, del nord, de l’oest i, naturalment, del centre del país, que s’escarrassen per treure el cap a Barcelona, delerosos de ser engolits per la voràgine mediàtica.

                En la darrera edició del premi Amat-Piniella va ser guardonat un dels autors amb més projecció de la narrativa catalana actual, Pep Coll. Els mitjans “comarcals” (tant al Bages com a Ponent) se’n van fer ressò. La resta de mitjans, com és habitual, ho devien considerar una notícia provinciana, perquè amb prou feines en van dir res. Com diu l’amic Jordi Cussà “la gran capital continua extasiada amb el seu melic des del prisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artística a promocionar, som una mena de molèstia provinciana digna, anant bé, d’una condescendència melindrosa.”

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2015)