Rere els vidres

                La literatura en general, i la poesia en particular, acostuma a ser –quan és honesta— un reflex dels racons més íntims de l’ànima de l’autor. Sovint, com a lectors descobrim que aquella ànima, aquell alè d’humanitat, s’assembla tant a la nostra –perquè, al capdavall, els humans ens assemblem els uns als altres potser més del que  ens pensem— que ens commou. I així, commovedors, són els poemes de Rere els vidres (L’Albí, 2016), l’últim recull del berguedà Jaume Huch.

                El llibre comença amb No et veig, un  poema que expressa amb dolorosa intensitat el sentiment d’absència i desemparament (“Em deixes ben sol a la sort dels llamps / que em destralegen”) que deixa la mort d’algú proper. És, però, el sentiment de solitud –de silenciosa i paorosa solitud— el que predomina al llarg de les pàgines de Rere els vidres. Els versos d’Huch, carregats d’interrogants que esperonen la introspecció, parteixen de l’experiència. L’autor es despulla i presenta, en forma de poemes, els plecs més íntims d’una temporada dins d’un pou (imatge que apareix diversos cops, com la follia), amb l’”ànima devastada”. Acompanyat per la influència poètica de l’Ungaretti del dolor quotidià, del nàufrag que ha sobreviscut, es demana pel sentit de viure i, en una segona persona que és un joc de miralls (una altra imatge recurrent), parla amb una desesperació (“T’has buidat lentament i ets un pou sec / que ja no espera pluja”) que no abandona del tot l’esperança (“Al fons de tu mateix potser hi ha un cuc / assedegat que malda per tornar a obrir-se pas / pels viaranys antics de l’aigua”). Més endavant, invoca el foc purificador, el pas del temps que tot ho esborra, i es vesteix amb mots “per no sortir al carrer / nu altre cop”. Amb una sèrie d’haikus, ens mostra pinzellades íntimes, reflexions de recolliment (“Ara els ulls tanco / perquè vull que el cor s’obri. / Música lenta”), on continua el debat entre la desesperança (“D’un pou molt fondo / emergeixen les hores: / el passat sura”) i l’esperança (“El cel escampa / una blavor solemne. / ¿Desig o somni?”). I, finalment, s’obre una escletxa, apareix la voluntat de refer-se, de recomençar. Aquí, l’epígraf de Vinyet Panyella és prou revelador: “Que per un temps feliç m’oblidi de qui sóc, / m’alliberi de nom, d’arrels, cognom i casa”. Ara el “tu” ja no s’identifica tan fàcilment amb el “jo” poètic. Dignitat i resignació són ara els sentiments que s’imposen per “després de la pluja”, mirar cap a l’”horitzó”, sortir del “laberint” (“sol, sense tu”) i superar el tràngol (“El teu record no em fa gens de basarda”).

                Fora dels haikus, i amb alternança amb el vers lliure, el predomini del decasíl·lab i l’alexandrí contribueix a vestir els poemes amb un to profund i greu. Uns poemes que es poden llegir per separat o com un tot. Fins arribar a l’últim vers (“m’embolcalla el silenci rere els vidres”), d’on surt el títol del llibre, en un epíleg que juga amb les paraules “llum”, “silenci”, “música”, “fosca” i, altre cop, “llum”. La llum que, vista des de rere els vidres, es va fonent. La llum que, al capdavall, no ha deixat d’entrar per la finestra. I és per això que, tot i el dolor, tot i la solitud, tot i la por, tot i el silenci... la veu que es mirava el món des de l’altra banda dels vidres no s’ha quedat tancada a casa. I això, com a lector, s’agraeix.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de febrer de 2016)