Soc un soc?

                Darrerament, s’ha posat de moda cridar a la desobediència... i que tothom continuï fent servir els accents diacrítics. S’ha acabat la moratòria de quatre anys que l’IEC va concedir perquè ens acostuméssim a escriure “soc d’Alpicat”, “l’os del Pirineu”, “no em dona la gana”, “compro el cafè molt” o “no venen al teatre” i ha reaparegut l’exèrcit de defensors incondicionals de “sóc”, “ós”, “dóna”, “mòlt” o “vénen”. Ara es veu que els accents diacrítics són imprescindibles, però resulta que molts dels qui els defensen, ves per on, exhibeixen sovint una ortografia abominable i una sintaxi dubtosa. Diuen que no estan disposats a renunciar-hi, perquè, segons ells, resultaria catastròfica la possibilitat de trobar-se amb frases suposadament indesxifrables com “soc un soc”, “els botiguers avui no venen” o “la meva sogra és un os”, com si aquestes frases fossin bolets aïllats i sense context. Recordo que, quan va aparèixer la nova normativa, alguns dels meus alumnes de batxillerat es van indignar, no pas perquè consideressin els diacrítics com un puntal en la seva jovenívola existència, sinó perquè els feia ràbia que, després que ells se’ls haguessin hagut d’aprendre, les generacions posteriors s’estalviessin aquest tràngol. Entre els defensors actuals (a les xarxes, al carrer o a les sobretaules on el cunyat de torn vol exhibir la seva il·lustració de pa sucat amb oli) hi ha fauna de tota mena. Es presenten com la resistència, com els guardians de l’essència de la llengua. Facebook en va ple. A Twitter s’han pogut llegir debats encesos i fils interminables. S’han fet samarretes amb el lema “Jo també enyoro els accents diacrítics”. Les brometes sobre suposades situacions ambigües (de l’estil “compra la casa i la dona a l’amic”) han proliferat com una plaga amb l’exhibició de tot de frases en general força improbables. Fins i tot s’han promogut campanyes de signatures per salvar-los.

               És curiós com un canvi ortogràfic aixeca tanta polseguera, quan l’ortografia tan sols és una convenció necessària que, segons com es miri, ni tan sols forma part de la llengua. Potser, en comptes de cremar tants esforços en la defensa d’una idiosincràsia ortogràfica del tot prescindible, caldria esforçar-se més a evitar interferències sintàctiques que arrelen irreversiblement, com males herbes, en l’estructura del català. Molts s’escandalitzen de llegir “cafè molt natural” als paquets del Bonpreu i, en canvi, troben d’allò més normal sentir abominacions com “m’he caigut de la bicicleta” o “aquesta jaqueta fa olor a fregit”. Això, és clar, allà on és normal sentir parlar en català, que és una cosa que cada dia passa menys. L’ús del català recula i, quan es fa servir, cada vegada s’assembla més al castellà. Però, és clar, el que és important és que no ens toquin els diacrítics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de gener de 2021)