Miralls

 

Hi ha un tiktoker gironí que ha fet virals alguns vídeos on imita una mestra de català. Imitar mestres i professors és una pràctica humorística en què qualsevol estudiant s’ha esplaiat algun cop. En un dels més coneguts, fa una prou bona imitació. Repassa tot de tòpics («A casa teva guixes a sobre de la taula del menjador?», «Això ho netejaràs amb la llengua», «No som pas nens de P3!») i gasta un accent i una dicció força bons, que sobten, especialment tenint en compte que el xicot no parla habitualment (diria que ni tan sols de tant en tant) en català i que, de fet, és incapaç de mantenir aquesta llengua quan l’entrevisten al Planta baixa de TV3. En l’entrevista explica d’on va sortir el personatge que l’ha fet popular: un dia, diu, amb uns amics, van decidir posar-se a parlar en català per divertir-se i a ell se li va acudir imitar una mestra (que deu ser un dels seus pocs referents en català) i li va sortir tan bé que va decidir penjar un vídeo. És a dir, que el català és, per a alguns, una llengua entre exòtica i acadèmica que, fora de l’escola, serveix tan sols per fer riure. Valoracions sociolingüístiques a banda, la imitació és força encertada i de segur que a més d’un docent li ha fet pujar els colors en veure-s’hi retratat. Com deu passar a més d’un polític quan es veu reflectit en el mirall paròdic del Polònia. Com devia passar a molts joves amb aquell programa de TV3 titulat, justament, Efecte mirall, on nois i noies de 20 anys es gravaven en la seva vida quotidiana amb la finalitat de mostrar el fresc d’una generació i que els espectadors de la mateixa edat poguessin veure-s’hi reflectits.

De vegades la literatura té també aquest efecte: ens sorprèn o ens incomoda reconèixer-nos en segons quins personatges. És el que els passa a alguns adolescents quan llegeixen El vigilant en el camp de sègol: més d’un cop m’he trobat que algun em comenta que no li ha agradat que el protagonista sigui tan negatiu, que tot li sembli una merda. I aleshores em miro l’adolescent i penso que la literatura ha fet la seva màgia: ha posat el lector davant d’un mirall i allò que ha vist li ha fet arrufar el nas.

En veure la imitació del tiktoker Raúl Roco, alguns s’han escandalitzat pel fet que utilitzi el català tan sols per burlar-se de l’ús d’aquesta llengua. Altres, en canvi, agraeixen que hi hagi vídeos virals en català, encara que siguin paròdies estripades. I n’hi ha que diuen que els catalanoparlants tenim la pell molt fina i no sabem entomar les bromes. Potser tots tenen raó. Però estic convençut que a més d’un, com potser al mateix tiktoker, acostumat a la comoditat que et dona parlar una llengua poderosa i subordinant, li convindria també un bon mirall al davant, algú que, per exemple, l’imités en l’entrevista que li van fer a TV3.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de febrer de 2022)