D'on som

  «I tu, d’on ets?». La pregunta, que per a tanta gent deu tenir una resposta automàtica i sense matisos, pot generar dubtes –o, si més no, una certa vacil·lació— en persones que hem tingut una vida poc o molt errant. Aquells que no vivim allà on vam néixer tenim la sort que, per exemple, sovint ens pot escaure més d’un qualificatiu geogràfic, però també ens trobem que de vegades hem de bregar contra un sentit de pertinença un xic ambivalent.

Us exposaré el meu cas. Si no hi ha dubte que sempre se’m podrà aplicar el gentilici «alpicatí», que m’adjudico amb orgull perquè Alpicat és el poble on vaig néixer, on vaig créixer i on vaig viure fins als vint-i-cinc anys, també és cert que la proximitat amb Lleida i el fet d’haver-hi estudiat fa que em senti còmode quan se’m qualifica de «lleidatà». D’altra banda, fa trenta anys que visc al Bages i això crec que m’atorga el títol de «bagenc» («manresà» durant vint-i-cinc anys i «castellnouenc» —perquè ara visc a Castellnou de Bages, on gairebé tothom és nouvingut— els darrers cinc). I això que molts sabem com costa, que t’acceptin com a membre de la tribu: durant molts anys, els mitjans de la Catalunya central parlaven d’un servidor com del «lleidatà establert al Bages», fins que un bon dia van començar a qualificar-me directament de «manresà» o «bagenc». També he de dir que més d’una vegada, per respondre a la pregunta amb què començava aquest article he adoptat una resposta ambigua i enjogassada i, per fer content a tothom, m’he definit com a «ponentí del Bages» o «bagenc de Ponent». Quan, per temes d’estadística, a l’entrada d’un museu em demanen d’on soc, sempre tinc un moment de dubte i no sempre responc amb el mateix lloc de procedència.

Si toquem de peus a terra i observem com funcionem els catalans a l’hora de repartir-nos gentilicis, al capdavall només n’hi ha un que mai no deixarà de ser-me propi: «alpicatí». Perquè del lloc on vaig néixer i on vaig créixer mai no me’n podré desempallegar. Ni ganes, també us ho he de dir. Com no se’n pot desempallegar ningú. Així, per exemple, per més que Vidal Vidal sigui un dels cronistes més brillants de la ciutat de Lleida, mai no deixarà de ser «arbequí» (és clar que tots en venim poc o molt, d’Arbeca); o Jacint Verdaguer, encara que en marxés jovenàs, sempre es dirà que era de Folgueroles; o Pep Coll, que sempre identificarem amb el Pallars d’on és originari i on, d’altra banda, s’ha proposat de mantenir-se literàriament; o, fins i tot, la senyora Angelina Torres, que fa més d’un segle que viu a Barcelona, però sempre podrà comptar amb un titular com el que el diari Segre li va dedicar al març: «L’àvia de Catalunya, de Bellvís, compleix 112 anys en perfecte estat».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de març de 2025)