Províncies

 «Un poble de Lleida entre els 20 més bonics d’Espanya», «Un poble de Lleida tindrà aquest any tres reines magues», «Un poble de Lleida fa un comunicat per demanar als veïns que no s’insultin pel carrer», «Apareix un llangardaix africà en un poble de Barcelona», «Roben 10.000 litres d’oli d’oliva d’un magatzem d’un poble de Barcelona», «Mor un nadó d’onze mesos en un poble de Barcelona després de ser atacat pel gos de la família», «Un poble de Tarragona estudia aprovar una plantació de cànnabis per la crisi», «Una esquerda recorre tot un poble de Tarragona», «Un poble de Tarragona té l’estàtua de Mazinger Z més gran del món», «Un poble de Girona sanciona un veí que va gastar 5 milions de litres d’aigua en un any», «Un ramat de vaques sembra el caos en un poble de Girona», «Un poble de Girona declara Felip VI persona non grata».

Fins aquí, un recull de titulars més o menys recents extrets, en una recerca ràpida i a l’atzar, de la premsa catalana, tant en paper com digital. N’hi ha de La Vanguardia, de El Periódico, de Segre, de TimeOut, de NacióDigital, de CatalunyaPress o del Diari de Girona. I em crida l’atenció que, quan mires de quin poble es tracta en cada titular, cap d’ells sigui del Segrià, del Barcelonès, del Tarragonès o del Gironès. Cap ni un. Per aquest ordre, parlen de Bagergue (la Vall d’Aran), Belianes (l’Urgell), Àger (la Noguera), Matadepera (el Vallès Occidental), Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), Fonollosa (el Bages), Rasquera (la Ribera d’Ebre), Barberà de la Conca (la Conca de Barberà), Cabra del Camp (l’Alt Camp), Esponellà (el Pla de l’Estany), Terrades (Alt Empordà) i Breda (la Selva).

La normalitat amb què els mitjans es refereixen als pobles catalans situant-los geogràficament en l’àmbit provincial demostra que el mapa mental de les províncies s’ha naturalitzat completament a Catalunya. Després que, ara fa dos segles, l’administració estatal espanyola va dividir el territori en províncies, els intents dels catalans per replantejar-les (i de fugir, per tant, d’una divisió territorial pensada des d’Espanya) s’han vist sempre frustrats o no han prosperat per motius ben diversos. La Generalitat Republicana tenia, a principis dels anys 30, el projecte de dividir el territori en comarques i vegueries, però no hi va haver temps d’aplicar-lo. L’any 1987, el Parlament volia convertir Catalunya en província única, però no ho va dur a la pràctica. L’Estatut del 2006 preveu també una nova divisió en vegueries, però aquest article topa amb la Constitució Espanyola, que estableix que qualsevol alteració dels límits provincials ha de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant una llei orgànica. Tinc la sospita, però, que ara mateix ningú (ni allà, ni aquí) no vol trencar amb aquest marc provincial.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'abril de 2025)