Innocentades i fakes

 Un any més hem assistit estupefactes a la bajanada mediàtica en què s’ha convertit el Dia dels Innocents. El passat 28 de desembre, Instagram, Facebook i X es van omplir de nou amb preteses ocurrències en forma de notícia. Que si les pluges havien arrossegat una balena fins al centre de Girona, que si l’alcalde de Badalona dimitia avergonyit per la mala gestió al capdavant del consistori, que si muntarien una estació d’esquí a Collserola... Coses per l’estil. Per sort, no tot són ximpleries sense solta ni volta. Aquell dia, coincidint que li tocava article, Joan Ramon Zaballos publicava, en aquest diari, una proposta de possibles titulars falsos que, en realitat, eren desitjos. Tot un exercici d’enginy que parlava molt més enllà del que deia i no enganyava a ningú.

Abans, el Dia dels Innocents la canalla anàvem a tocar timbres o penjàvem llufes a l’esquena dels incauts. Els adults poc hi participaven, en aquestes bretolades. Altra feina tenien.

Ara que les notícies falses circulen cada dia i sense filtre gràcies a les xarxes socials, quin sentit té dedicar un dia a generar-ne de noves? I, per si no fos prou, només cal demanar al ChatGPT que proposi titulars que es puguin fer servir com a innocentades perquè te n’ofereixi alguns de més o menys graciosos («El govern estudia avançar l’hora de dinar per aprofitar millor la migdiada», «El pa amb tomàquet passarà a considerar-se verdura», «Confirmat: les plantes creixen millor si les animes»...) i, a més, es presti a redactar la notícia sencera.

Per sort, la mateixa xarxa ofereix contingut que ajuda a destriar el gra de la palla. Gràcies a algunes pàgines que tenen com a objectiu denunciar notícies falses podem orientar-nos una mica i evitar caure de quatre grapes en certs disbarats. El contingut que comparteixen, acompanyat de dades rigoroses i contrastades, s’anomena fact-checking, és a dir, pensat i destinat a verificar fets. Verificat, per exemple, és la principal plataforma de fact-checking de Catalunya i és molt recomanable seguir-la. És una associació independent, sense ànim de lucre, que col·labora amb mitjans i institucions. Fins i tot, té projectes associats, com Desfake, que ajuden docents i alumnes a desmuntar falsedats, identificar falses notícies i fomentar el pensament crític.

Si no estem al cas, correm el risc d’acabar combregant amb rodes de molí i creure’ns mentides tendencioses com la que a mig desembre va publicar un compte amb prop de mig milió de seguidors. S’hi podia veure un grup de joves desmuntant un arbre de Nadal. Asseguraven que allò era França i que es tractava d’immigrants musulmans. En realitat, però, el vídeo estava gravat en un centre comercial de El Caire per Cap d’Any de 2024.

(Lectura, Segre: 18/1/2026)

Estimar la llengua

  Els catalanoparlants tenim una relació curiosa amb la llengua. Tothom, qui més qui menys, us dirà que se l’estima, perquè tothom estima la seva llengua, és clar, i més si és una llengua maltractada. Però no cal ser gaire observador ni perspicaç per adonar-se que el grau de promiscuïtat i d’infidelitat és molt més alt entre els parlants d’allò que l’insigne cronista Ramon Muntaner anomenava «bell catalanesc» que entre els parlants de llengües poderoses com l’anglès o el castellà, en què la vinculació de l’usuari amb la llengua és d’una solidesa tan inqüestionable que difícilment ningú es planteja fer-li el salt. En canvi, hi ha molts catalanoparlants que, sota el nom enganyós de bilingüisme, defensen la bigàmia o, alguns, directament l’abandó.

Hi ha moltes formes d’estimar la llengua. Hi ha qui l’estima d’una manera interessada i només la fa servir quan li convé exhibir una identitat que generalment intenta dissimular. Són aquells que, davant d’un auditori determinat, diuen que és meravellosa, sagrada i valuosa, però que fora d’allà no s’embruten la boca parlant-la. També hi ha els qui cauen molt fàcilment en la infidelitat puntual, la cana a l’aire. Abandonen la llengua pròpia gairebé sense adonar-se’n, de vegades a mitja frase, per comoditat, per pressió, per inèrcia... És una negligència que disculpem, perquè està molt estesa i l’hem normalitzat, però que perjudica molt la vitalitat de llengües minoritzades com el català. Després hi ha els qui viuen en relació a la llengua un amor obsessiu, que experimenten els canvis com una amenaça personal, que interpreten que tot se’n va a pastar fang perquè troben a faltar l’accent diacrític al «Cafè molt natural» del Bonpreu o perquè els joves ja no diuen «vatua l’olla!». Es creuen els més enamorats del món, però en realitat practiquen un amor que neix de la por i que, per tant, pot arribar a ser tòxic. Són possessius, com si la llengua fos de la seva propietat, i pensen que qualsevol paraula, gir sintàctic, tret fonètic o expressió que no diuen al seu poble és una aberració que cal condemnar públicament. I, finalment, un dels casos més tristos és el dels qui (influïts per un determinat projecte social, polític o artístic) renuncien a la pròpia llengua i la menyspreen no parlant-la mai.

També hi ha molts no catalanoparlants que estimen el codi endreçat per Fabra i s’han esforçat a aprendre’l, en una demostració que estimar una llengua és estimar els seus parlants. L’altra cara de la moneda, tanmateix, són els qui l’odien, perquè en realitat n’odien els parlants.

Al capdavall, la millor manera d’estimar la llengua –apunteu-vos-la com a propòsit d’any nou— és la mateixa que fem servir estimar les persones: la que es basa en la discreció i la constància. 

(Lectura, Segre: 4/1/2026)

En primera persona

 Sovint ens hem demanat per què, en comptes d’escriure un llibre de memòries com van fer altres deportats, Joaquim Amat-Piniella va optar per deixar constància de l’horror viscut als camps d’extermini nazis a través de l’extraordinària novel·la KL Reich. Per què, després que fos alliberat el camp, quan va ser l’hora de complir amb el compromís d’aixecar acta de les atrocitats comeses pel nazisme a fi de combatre el negacionisme que ja preveien, va optar per la ficció? El cas és que la ficció col·lectivitza el relat i l’allunya del testimoni íntim. I potser és això el que Amat-Piniella pretenia: oferir un testimoni col·lectiu a través d’una novel·la que presenta un retaule de personatges i situacions. Perquè KL Reich és només una cara de la moneda. L’altra cara, més íntima, són els poemes de Les llunyanies, un recull de setanta-una composicions a través de les quals (aquí sí, en primera persona) l’autor va resseguint, en temps real, el seu periple com a deportat, des de 1940, a la regió de la Mosel·la, tot just capturat, fins al 1946, a Sant Julià de Lòria, un any després de ser alliberat. Lluny de la seva estimada, a qui dedica el llibre, però també lluny de la llibertat, lluny de la humanitat i, en fi, lluny del món, Amat-Piniella expressa (sovint a través del paisatge) com se sent i com espera l’hora de recuperar la llibertat i que es faci justícia.

Vint-i-cinc anys després d’haver-lo publicat per primer cop, l’editor Jaume Huch ha recuperat Les llunyanies (L’Albí, 2025). Aquest recull de poemes i KL Reich són dos llibres que es complementen i que, tal com reclamava Sam Abrams (autor d’un magnífic pròleg) en la presentació a Manresa de Les llunyanies el passat novembre, haurien de publicar-se en un mateix volum, perquè formen part d’un mateix corpus. En el pròleg, Abrams denuncia el presentisme en què viu immersa la literatura catalana actual (el públic, la crítica i l’acadèmia sembla que només s’interessin pel present i, si pot ser, d’autors que siguin joves), situa Les llunyanies com a part essencial d’un tríptic format també per KL Reich i el relat «La fam» (inclòs en el recull Retaule en gris, Bromera, 2013) i certifica el valor literari del conjunt.

(El Pou, gener de 2026)

Connexions

 Entre el centenar de paraules que Jaume Puig recull com a pròpies del vocabulari manresà en el flamant llibre El parlar de Manresa (Zenobita, 2025) m’ha sorprès gratament descobrir-ne algunes que coincideixen amb paraules que també són pròpies del català que es parla al Segrià, que és on un servidor va fer el primer vagit i, per tant, on es parla el dialecte que vaig mamar, amb el qual vaig aprendre a enraonar i que poc o molt encara practico. Desconeixia que algunes d’aquestes paraules (apariar en el sentit d’adobar, escatxigar, moixó, llangost, trascolar, cirerer de pastor, arna) també es diguessin al Bages. D’altra banda, havia entomat amb naturalitat sentir-ne d’altres (tossal, timó, plegar en el sentit de recollir, patac d’aigua, melic, esvaït en el sentit de defallit) perquè és com jo ho he dit tota la vida i em semblava que eren mots d’ús general. I el cert és que m’ha agradat descobrir totes aquestes connexions.

Dit això, El parlar de Manresa és un llibre excel·lent i no s’hauria de llegir com un recull de curiositats. És una obra filològica rigorosa, amb cara i ulls, que no pretén fer una llista de paraules amb l’objectiu de contribuir a l’establiment d’un eventual fet diferencial manresà ni, encara menys, crear un catàleg pintoresc de localismes amb vocació folklòrica. L’objectiu del llibre és aixecar acta del parlar de Manresa (i del Bages), deixar constància d’un patrimoni lingüístic en perill de desaparició tot descrivint-ne la fonètica, la morfologia, la sintaxi i, naturalment, el vocabulari propi. Una interessant contribució a la dialectologia catalana que és especialment valuosa pel fet que descriu el parlar d’una zona del català central, on sovint es creu que de dialectes només en parlen els altres.

Com diu la professora Mar Massanell al pròleg, «tota pedra fa paret», i l’aparició d’una monografia dialectal «que posi el focus en una localitat o en una comarca determinades és una notícia magnífica que ha d’omplir de joia no tan sols els qui són d’aquells verals, sinó també els catalanoparlants d’arreu i tots els amants de la nostra llengua», que, a més, podem descobrir-hi connexions ben interessants.

(El Pou, desembre 2025)

Viure i escriure

 Després de guanyar el Premi Carles Riba amb La mar de dins (2003) i consolidar-se com un dels poetes més destacats de la literatura catalana, la qual cosa va quedar certificada en el volum Poesia 1979-2004 (2006), Pere Rovira va iniciar una prolífera i brillant etapa creativa que, segurament, ha donat els seus millors fruits al llarg d’aquests últims vint anys. En aquest temps ha escrit alguns dels seus millors versos, que ha aplegat en reculls com ara Contra la mort (2011) o El joc de Venus (2021); ha publicat dues novel·les excel·lents, que són L’amor boig (2007) i Les guerres del pare (2013); ha traduït amb personal precisió i gran sensibilitat Les flors del mal (2021); i ha escrit tres dietaris plens de vitalisme, ironia, escepticisme i tendresa que l’han convertit en un dels millors representants d’allò que alguns en diuen literatura de la intimitat.

La finestra de Vermeer (2016) repassava el 2013, Música i pols (2019) resseguia l’accidentat 2017 i Vida i miratges (2025), aparegut aquesta tardor, recorre el 2022 de cap a cap. Poc més o menys cada tres anys, doncs, Pere Rovira decideix encetar un dietari l’1 de gener amb l’objectiu de tancar-lo el 31 de desembre. Després, toca revisar-lo i, al cap d’un parell o tres d’anys, el publica a Proa. Els eixos que l’empenyen a les més humanes reflexions són la família, els amics, la poesia o els records. Amb una prosa clara i efectiva, sense pirotècnia ni exhibicionisme estèril, i amb un to d’escepticisme vitalista, irònic i intel·ligent, al llarg de l’any i en quatre-centes pàgines, tant pot arremetre sense contemplacions contra els «pregoners de la vida correcta», talibans del menjar saludable, com carregar contra poetes que no fan poesia (perquè «ser poeta és infinitament més fàcil que escriure poesia») i, naturalment, valorar l’obra d’aquells a qui sí que admira (Francisco Brines, Josep Carner, Màrius Torres o, per descomptat, Baudelaire); tant pot recrear trobades amb amics més o menys anònims, com recordar la seva relació amb personalitats destacades del món artístic (Paco Ibáñez, Juan Vida, Miguel Ríos, Almudena Grandes, Luís García Montero o, és clar, el seu gran amic Joan Margarit); tant pot evocar un episodi de la pròpia infantesa mentre juga amb els nets o recordar un poema davant d’un estol d’orenetes, com reflexionar sobre el que és veritat i el que és mentida durant el dia de Reis. Qualsevol fet quotidià pot portar-lo a escriure passatges memorables sobre la vida, el pas del temps, l’art, la naturalesa humana, l’actualitat, el paisatge, la literatura o el mateix fet d’escriure. Escriure com una necessitat vital, com una manera de viure. I és que, al capdavall, «les ganes de viure i les d’escriure signifiquen gairebé el mateix».

(Lectura, Segre: 21/12/2025)

Franco ha mort?

 Al novembre va fer cinquanta anys que va estirar la pota aquell a qui Pere Quart anomenava el «Gran Porc» i Joan Brossa «Sa Excremència». Ara sembla que el 1975 tothom va celebrar-ho amb gran eufòria, però jo (que llavors tenia sis anys) no tinc present que el meu entorn entomés la notícia ni amb tristesa ni amb celebracions. Diria que, en general, aquells dies hi havia més expectació que no pas grans mostres d’alegria.

El mes passat, la revista Sàpiens regalava als nous subscriptors una ampolla de cava amb l’etiqueta «Franco ha mort!», tot convidant aquells que en el seu moment (per edat o per prudència) no ho van poder fer, a celebrar l’efemèride. Durant aquests cinquanta anys ens han dit i repetit que el franquisme es va acabar el dia que va morir Franco, que després va venir una transició «modèlica» i que l’època de totalitarisme, nacionalcatolicisme, censura i repressió s’havia esfumat amb el comunicat d’un compungit Carlos Arias Navarro que, amb els ulls brillants, va engegar el discurs amb aquella frase mítica de «Españoles, Franco ha muerto». Després, es veu que tothom era demòcrata, però no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que el feixisme va continuar i continua, encara avui, traient el cap aquí i allà.

L’any 2012, l’artista visual Eugenio Merino va exposar, a la fira ARCO de Madrid, l’obra Always Franco, que presenta, amb un hiperrealisme que posa la pell de gallina, el dictador –amb ulleres de sol i uniforme militar— refrigerat dins d’un dispensador de llaunes de refresc, a punt de ser despatxat al primer consumidor que se’n vulgui servir. Amb tota la ironia que vulgueu, la lectura és tan clara com esgarrifosa: Franco (o, si voleu, el feixisme) està hivernant i espera el moment propici per tornar. La infame Fundación Nacional Francisco Franco va interposar una demanda judicial contra Merino per danys contra l’honor i es va celebrar un judici que l’artista va guanyar. Fins fa uns mesos, l’obra formava part de la col·lecció del desaparegut Museu d’Art Prohibit de Barcelona, propietat del periodista i empresari lleidatà Tatxo Benet.

Al cap de cinquanta anys, la majoria dels qui aleshores remenaven les cireres han passat a millor vida, però el seu llegat ha perviscut. A la judicatura, a l’exèrcit, al parlament o al congrés dels diputats hi ha qui exerceix l’herència del franquisme d’una manera més o menys desacomplexada. Cada vegada hi ha més joves que, sense haver viscut (i, per tant, sense haver patit) la dictadura, compren el discurs latent segons el qual aquella etapa de la nostra història va ser un paradís d’ordre, respecte i orgull identitari. Potser sí que del cos del dictador, a hores d’ara, ja no en queda ni tan sols pastura per als cucs, però el seu esperit, al cap de cinquanta anys, segueix ben viu.

(Lectura, Segre: 7/12/2025)

Dolents

 Hannibal Lecter, Raskòlnikov, Darth Vader, el comte Dràcula, el Joker, Lady Macbeth, Kurtz o, el meu preferit, Long John Silver. Tots aquests personatges tenen, com a mínim, dues coses en comú: són protagonistes d’històries de ficció (literària o audiovisual) i han passat a la història per la seva maldat. Són dolents que, malgrat tot, han connectat amb el lector o l’espectador.

No cal sentir-se identificat amb un personatge, ni tan sols haver d’acceptar la bondat dels seus actes, per valorar-ne els matisos i sentir-s’hi atret. No oblidem que Dràcula i Darth Vader, en el fons, actuen moguts per l’amor; o que gràcies a les lliçons de Long John Silver, un pirata mentider i traïdor, el jove Jim Hawkins madurarà com a persona; o que el jove estudiant Raskòlnikov es penedeix profundament del seu crim atroç i accepta el càstig que li imposen; o que Lady Macbeth està malalta d’ambició; o que el comediant Arthur Fleck ha estat escarnit fins a l’exasperació abans de convertir-se en el Joker; o que Kurtz (tant el de Coppola com el de Conrad) ha viatjat fins a la profunditat de la tenebra humana; o que Hannibal Lecter gasta una eloqüència seductora. Són personatges que provoquen, en major o menor mesura, allò que en literatura pot anomenar-se «empatia negativa», és a dir, certa sintonia amb personatges a priori repulsius, immorals o abominables.

Fa anys vaig portar un original a una editorial on ja havia publicat dues novel·les. Era la història de Jaume Bru, un pagès de remença que, al segle XV, viu dominat pel seu costat més violent i salvatge, un assassí sense escrúpols, però també un home valent. Quan em vaig reunir amb l’editora, vaig haver d’entomar una gerra d’aigua freda. Em va dir que no els interessava el meu original perquè el protagonista era massa fosc, i que, si pretenia tornar a publicar en aquell segell, calia que el fes més empàtic. M’hi vaig negar, perquè l’objectiu del text era, justament, aprofundir en la maldat del personatge i explorar-ne els rastres d’humanitat. Per això me’n vaig anar amb la cua entre les cames i l’original sota el braç. Per sort, la decepció va durar poc, perquè Ànima de llop (Proa, 2004) estava destinada a endur-se el Premi El Lector de l’Odissea, que a l’hora de seleccionar les obres finalistes comptava amb la participació de 100 lectors, els quals, per tant, avalaven la novel·la malgrat no comptar amb un protagonista «empàtic».

Ara que els contes infantils defugen els malvats i que, per (sobre)protegir els infants, algunes veus conviden a evitar les escenes cruels o despietades en la literatura infantil, potser cal recordar que el món és ple de dolenteria i la canalla bé que ha de saber-ho. És imprescindible que hi hagi dolents en la ficció? És clar que no. Però cal evitar que hi siguin?

(Lectura, Segre, 23/11/2025)

Calderer, poeta

 Aquest octubre ha fet cinc anys que ens va deixar Lluís Calderer. Cinc anys sense una de les ments més lúcides i una de les veus literàries més valuoses que s’han deixat sentir a Manresa. Cinc anys sense una presència que prestigiava els actes culturals de la ciutat. Cinc anys sense les lliçons de saviesa amb què delectava qualsevol mena d’auditori (en una conversa informal o en una conferència) cada cop que obria la boca. I cinc anys, és clar, sense compartir amb ell aquest Fanal de cua al Pou de la gallina.

Lluís Calderer va escriure molt. Podria haver escrit més, però preferia llegir. I va llegir moltíssim. Era un gran lector. Sentint-lo, un tenia la sensació que havia llegit tot allò que valia la pena llegir, ho havia assimilat i compartia l’experiència amb una brillant maduresa analítica i una enorme capacitat divulgadora que el van convertir en guia de tants i tants altres lectors. I quan escrivia, és clar, era perquè tenia coses a dir. I les deia amb les paraules justes, mesurades, essencials i profundes. Anava directament al rovell de l’ou. La seva poesia, per exemple, és d’una sensibilitat i d’una envergadura intel·lectual que, ben mirat, ens porten a afirmar que som davant d’un poeta de primer ordre que no té res a envejar a altres poetes més reconeguts de la seva generació.

Coincidint amb l’efemèride, l’editor i amic Jaume Huch acaba d’aplegar la poesia completa de Lluís Calderer en el volum Incertesa de l’alba (L’Albí), que inclou, a banda dels tres reculls ja publicats –Essència del temps (1982), Mentre la pols es mou (1995) i El pacte clos (1997)–, poemes esparsos que havien sortit aquí i allà i, fins i tot, alguns d’inèdits. El mateix Huch, a més, signa un excel·lent pròleg que, entre altres coses, serveix per justificar l’aparició d’aquest volum tan necessari.

No és estrany que el passat 22 d’octubre la sala d’actes del Casino quedés petita en la presentació d’Incertesa de l’alba. La llista de seguidors devots, orgullosos d’haver conegut Lluís Calderer i d’haver-nos deixat guiar per les seves paraules sàvies és llarga, sobretot al Bages. Tant debò aquest volum faci volar més enllà la seva poesia i l’acosti al reconeixement que es mereix.

(El Pou, novembre 2025)

Més enllà de l'ofensa

 Una coneguda periodista ha publicat aquesta tardor un assaig on reflexiona al voltant de la impunitat amb què, avui dia, es pot difamar algú fins a enfonsar-lo i quedar-se tan ample. L’origen de l’assaig és l’experiència viscuda per la pròpia autora fa deu anys, quan, just després que diagnostiquessin un càncer terminal al seu marit (figura molt respectada en el camp del periodisme), hi va haver un opinador que va llençar, a través del seu blog, un reguitzell de comentaris sarcàstics i feridors sobre la imminent condició de vídua de l’autora; un enfilall d’atacs que ella ha definit amb encert com un «escarni classista, misogin i cruel».

Els textos que van ferir la periodista fa deu anys no estaven pensats per generar debat, ni eren una crítica d’interès públic; eren un atac gratuït, altament narcisista, per part d’una persona intel·ligent, que sap escriure, que és capaç de generar idees interessants, molt per damunt de la mitjana, però que, parapetat a dalt del seu Olimp intel·lectual que li impedeix sentir empatia i, qui sap si mogut per alguna mena de gelosia, va activar un mecanisme de defensa que consisteix a escarnir tot allò i tots aquells que no li agraden, o que considera éssers inferiors, fins al punt de fer bandera d’aquesta esborronadora manca d’humanitat. Fa deu anys, l’opinador en qüestió va demostrar que la capacitat de generar idees d’un cert gruix intel·lectual no ha d’anar lligada necessàriament a la capacitat de sentir empatia i comportar-se amb dignitat. I val a dir que deu anys després, lluny de mostrar vergonya o penediment, quan la víctima s’ha defensat el difamador ha continuat furgant en la ferida.

El més sorprenent i trist de tot plegat, però, no és tant que hi hagi personatges que actuen amb condescendència petulant i amb insolència prepotent, que desqualifiquen i insulten sense filtre, que es passegen per la xarxa amb aires de superioritat, jutjant el món que els envolta com si, des de la seva torre d’ivori, fossin el guardians d’una veritat que únicament es troba al seu abast. Sempre n’hi haurà algun, d’aquests, i desgraciat d’aquell que es converteix en la seva diana. El que més em sorprèn, doncs, no és l’existència d’un egocèntric presumptuós, sinó el seguici de perfils que li riuen les gràcies cada cop que vomita un dels seus comentaris ofendosos. Qui pot aplaudir aquesta mena d’exabruptes? Només se m’acut que han de ser persones acomplexades que necessiten creure’s superiors a la resta i es pensen que s’hi acosten tot mostrant complicitat amb un agressor eloqüent, amb un incompetent social a qui consideren el súmmum de l’ocurrència. I vull pensar que no n’hi ha tants com sembla, però que els que hi ha fan molt soroll.

Si no, ja podem plegar.

(Lectura, Segre: 9/11/2025)

Doble vara

 Ho confesso, estic tip de sentir comentaris sobre com de malament parlen el castellà els alumnes catalanoparlants.

No fa gaire, en una reunió d’equip docent, una professora de castellà va comentar, amb certa sornegueria, que un alumne, amb ganes de quedar bé, en acabar la classe li havia demanat si «¿Me he llevado bién?». Rialletes còmplices, mirades de desaprovació, algú que hi afegeix que encara com no va dir «traído» en comptes de «llevado», més rialles, un altre que demana resignació al fet que l’institut es troba en un poble on la majoria de la població s’expressa habitualment en català... i els professors de català forçant un somriure incòmode i aguantant el tipus en silenci, per no crear una situació tensa, perquè ells, per cada exemple de catalanada que deixen anar els alumnes quan s’expressen en castellà, podrien posar vint-i-cinc exemples de castellanades que airegen els mateixos minyons i minyones cada cop que es comuniquen en la malmesa llengua dels seus avis, i el doble en el cas dels alumnes que habitualment parlen en castellà.

El subconscient, sovint, ens delata. El comentari de la professora de castellà, lluny de ser malintencionat, volia ser il·lustratiu, però no aconseguia amagar un pessic de condescendència ni el missatge subliminar associat a un supremacisme latent segons el qual és molt més greu profanar la gloriosa llengua de Cervantes que trepitjar el simpàtic i pintoresc codi endreçat per Pompeu Fabra.

Tal com passa amb el teòric bilingüisme, que només s’exigeix en una direcció (als catalanoparlants se’ns demana que el practiquem, mentre que els castellanoparlants poden exercir el monolingüisme sense cap problema), per més que, sobre el paper, la cooficialitat atorga rang d’igualtat al català i al castellà a casa nostra, a l’hora de la veritat l’escàndol només es produeix en una direcció: quan els catalanoparlants no dominen de manera impecable el castellà. En canvi, si un castellanoparlant nascut a Catalunya i educat en la immersió lingüística destrossa el català cada cop que l’utilitza encara li hem de donar les gràcies per la deferència. I és cert que, amb els temps que corren, cal agrair que algú que no ho fa habitualment s’expressi en català, encara que allò que li surt de la boca sigui un refregit poc consistent.

Quan algú, parlant en castellà, diu que «un chiclet hace olor de fresa» o «los macarrones són buenos», tothom s’escandalitza. En canvi, si parlant en català sentim que «un xicler fa olor a maduixa», «els macarrons estan bons», «m’he caigut de la bicicleta» o «li he trucat, però no estava», en cas que algú s’adoni de la pífia encara hem de donar les gràcies a qui fa l’esforç d’expressar-se en la nostra llengua. Si això no és una doble vara de mesurar, ja m’explicareu què és.

(Lectura, Segre: 26/10/2025)