Arxipèlag literari

 

(Foto: Enric Casas)

Roc Casagran ha passat per la llibreria Poques Paraules de Manresa després d’haver guanyat el Premi Sant Jordi amb la novel·la Somiàvem una illa. Una vintena llarga d’assistents (entre coneguts de Rocafort, gent d’Òmnium i públic passavolant) vam acollir-lo, vam acompanyar-lo i vam gaudir d’una conversa que, naturalment, va girar al voltant de les illes, físiques i reals, però també metafòriques: illes apartades del món, illes artificials, illes devastades, illes desnaturalitzades, illes que s’enfonsen, illes tancades, illes obertes... Illes connectades i, alhora, separades per l’aigua de mars i oceans. I vam parlar de la Carla, la protagonista, una dona que ha passat la ratlla de la joventut («Arriba un moment en què només se’ns considera joves si morim»), i que ha patit dos traumes personals que li fan replantejar alguns dels fonaments en què se sustentava fins ara la seva existència. El primer el coneixem de seguida (la mort de la seva mare) i el segon es reserva per l’últim capítol (perquè no es pot pas explicar tot des del començament). És, doncs, un context en què «La vida volia continuar, però feia pujada». Aïllada del món i, com qui diu, agafada a un tros de fusta per salvar-se del naufragi personal, la Carla (que just acaba de dirigir i és a punt d’estrenar una sèrie documental sobre illes del món, que, en el fons, són una extensió metafòrica d’ella mateixa), escriu una llarga carta al seu company on repassa i fa balanç de la seva vida fins llavors: els alts i baixos entre ells dos, la relació amb la mare, els fills que comparteixen... I li serveix per reflexionar sobre la vida, la mort, la llibertat, el desengany, l’amor, l’amistat o, naturalment, la soledat.

I, agombolats per la cordialitat amb què l’autor exposava els ets i uts de la seva novel·la, tots ens vam sentir una mica com si fóssim illes, però no pas illes solitàries i desemparades, sinó illes que formen part d’un arxipèlag: l’arxipèlag literari.

(Publicat a la secció "Àlbum de visites", acompanyant la fotografia d'Enric Casas, en el número de maig de El Pou de la gallina)

Qui edita els autors de casa?

 

Un any més, Òmnium Bages-Moianès i la Biblioteca del Casino de Manresa han organitzat la Revetlla de Sant Jordi. La trobada acull bona part de les novetats literàries de proximitat. Si ens fixem en la vintena d’obres a les quals es va donar visibilitat en aquesta edició, i posem el focus en les editorials que hi ha al darrere, constatarem que n’hi ha una que predomina de manera incontestable: gairebé la meitat dels llibres presentats en la Revetlla són publicacions de Parcir Edicions. El segell manresà és al darrere de llibres infantils vinculats al forn de Cabrianes (el de Joan Ros i Roser Rojas), al Parc de la Séquia (d’Estefania Santcreu i Anna Villegas) o als sants patrons de Cardona (d’Ovidi Cobacho i Valentí Gubianas); ha publicat també narrativa de bagencs amb cert recorregut (Montserrat Vilarmau, Pere Joan Cardona, Josep Tomàs i Eugènia Vilaró) o d’altres que fan la primera incursió en el camp literari (Noemi Isla, Cèlia Costa, Montserrat Fargas); i, fins i tot, és el segell amb què ha confiat el veterà Josep Fàbrega per al seu darrer llibre de poemes.

Sense entrar a valorar la qualitat literària dels textos, és innegable, doncs, que Parcir fa una feina indiscutible com a plataforma perquè molts autors locals puguin veure impresos els seus textos i puguin tenir novetat literària per Sant Jordi.

I a la resta, qui els edita? A la Revetlla hi havia llibres publicats per la berguedana L’Albí (per partida doble, amb novel·les d’Imma Cortina i de Josep Heras), la mallorquina Lleonard Muntaner (amb el llibre de relats de Marta Julià), la lleidatana Pagès (el recull de Jaume Capsada), l’andalusa Apuleyo (Joan Garcia i Joan Romero); les editorials de l’entorn barceloní Xandri (el debut literari de Pau Brunet), Voliana (la novel·la negra de Joan Company), Animallibres (l’última de Pep Molist) o Crims.cat (el relat criminal de Lluís Riera). D’altra banda, és interessant observar que només dues de les novetats literàries presents a la Revetlla estan vinculades a grans grups editorials: el debut literari de la periodista Núria Bacardit (a La Campana, que ja fa temps que pertany a Penguin Random House) i l’últim lliurament del detectiu Clatellot creat per Isaac Palmiola (a Estrella Polar, del Grup62).

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2025)

Províncies

 «Un poble de Lleida entre els 20 més bonics d’Espanya», «Un poble de Lleida tindrà aquest any tres reines magues», «Un poble de Lleida fa un comunicat per demanar als veïns que no s’insultin pel carrer», «Apareix un llangardaix africà en un poble de Barcelona», «Roben 10.000 litres d’oli d’oliva d’un magatzem d’un poble de Barcelona», «Mor un nadó d’onze mesos en un poble de Barcelona després de ser atacat pel gos de la família», «Un poble de Tarragona estudia aprovar una plantació de cànnabis per la crisi», «Una esquerda recorre tot un poble de Tarragona», «Un poble de Tarragona té l’estàtua de Mazinger Z més gran del món», «Un poble de Girona sanciona un veí que va gastar 5 milions de litres d’aigua en un any», «Un ramat de vaques sembra el caos en un poble de Girona», «Un poble de Girona declara Felip VI persona non grata».

Fins aquí, un recull de titulars més o menys recents extrets, en una recerca ràpida i a l’atzar, de la premsa catalana, tant en paper com digital. N’hi ha de La Vanguardia, de El Periódico, de Segre, de TimeOut, de NacióDigital, de CatalunyaPress o del Diari de Girona. I em crida l’atenció que, quan mires de quin poble es tracta en cada titular, cap d’ells sigui del Segrià, del Barcelonès, del Tarragonès o del Gironès. Cap ni un. Per aquest ordre, parlen de Bagergue (la Vall d’Aran), Belianes (l’Urgell), Àger (la Noguera), Matadepera (el Vallès Occidental), Castellví de Rosanes (Baix Llobregat), Fonollosa (el Bages), Rasquera (la Ribera d’Ebre), Barberà de la Conca (la Conca de Barberà), Cabra del Camp (l’Alt Camp), Esponellà (el Pla de l’Estany), Terrades (Alt Empordà) i Breda (la Selva).

La normalitat amb què els mitjans es refereixen als pobles catalans situant-los geogràficament en l’àmbit provincial demostra que el mapa mental de les províncies s’ha naturalitzat completament a Catalunya. Després que, ara fa dos segles, l’administració estatal espanyola va dividir el territori en províncies, els intents dels catalans per replantejar-les (i de fugir, per tant, d’una divisió territorial pensada des d’Espanya) s’han vist sempre frustrats o no han prosperat per motius ben diversos. La Generalitat Republicana tenia, a principis dels anys 30, el projecte de dividir el territori en comarques i vegueries, però no hi va haver temps d’aplicar-lo. L’any 1987, el Parlament volia convertir Catalunya en província única, però no ho va dur a la pràctica. L’Estatut del 2006 preveu també una nova divisió en vegueries, però aquest article topa amb la Constitució Espanyola, que estableix que qualsevol alteració dels límits provincials ha de ser aprovada per les Corts Generals mitjançant una llei orgànica. Tinc la sospita, però, que ara mateix ningú (ni allà, ni aquí) no vol trencar amb aquest marc provincial.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'abril de 2025)

Illes somiades

 Els humans som illes. Illes com ara Sumbawa, al sud d’Indonèsia, devastades, engolides per un volcà i que, tot i així, es resisteixen a quedar-se sense vida. Illes com Tristan da Cunha, al bell mig de l’Atlàntic, isolades, on no arriba mai ningú. Illes com Sentinel du Nord, entre l’Índia i Birmània, tancades, que no volen saber res del que hi ha fora. Illes com Tromelin, al nord de Madagascar, ocupada per antics esclaus que només poden ser lliures en un quilòmetre quadrat de terreny. O com l’Insulo de Rozoj, a prop de la costa italiana, creades artificialment amb l’objectiu de viure en llibertat. O com Clipperton, al Pacífic, desemparades i abocades a l’infern. O com les Illes dels Urus, a dins del llac Titicaca, desnaturalitzades per la globalitzadora invasió turística. O com les Tuvalu, al Pacífic, destinades a desaparèixer. I és que les illes, sovint, són microcosmos que poden resultar molt útils als amants de la metàfora.

Una metàfora que explota fins a les últimes conseqüències el terrassenc Roc Casagran en la seva darrera novel·la, Somiàvem una illa (Univers, 2025), amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi. Amb un estil que podríem definir com de realisme poètic (perquè explica, amb sensibilitat, històries properes i quotidianes amb un llenguatge carregat de pinzellades líriques), Casagran reconstrueix la història d’una dona, la Carla, que ha passat la ratlla de la joventut («Arriba un moment en què només se’ns considera joves si morim»), i que ha patit dos traumes personals que li fan replantejar alguns dels fonaments en què se sustentava fins ara la seva existència. El primer el coneixem de seguida (la mort de la seva mare) i el segon es reserva per l’últim capítol (perquè no es pot pas explicar tot des del començament). És, doncs, un context en què «La vida volia continuar, però feia pujada». Aïllada del món i, com qui diu, agafada a un tros de fusta per salvar-se del naufragi personal, la Carla (que just acaba de dirigir i és a punt d’estrenar una sèrie documental sobre illes del món, que, en el fons, són una extensió metafòrica d’ella mateixa), escriu una llarga carta al seu company on repassa i fa balanç de la seva vida fins llavors: els alts i baixos entre ells dos, la relació amb la mare, els fills que comparteixen... I li serveix per reflexionar sobre la vida, la mort, la llibertat, el desengany, l’amor, l’amistat o, naturalment, la soledat.

Al capdavall, com escriu la protagonista, «Els humans som éssers socials. Sobre el paper, sobre la pantalla. A la pràctica, som illes diminutes que no sabem què passa més enllà». I, més endavant, ho rebla: «Hem d’aprendre a acceptar la immensitat dels oceans que ens envolten». I és d’aquest aprenentatge que pretén parlar la novel·la de Roc Casagran.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'abril de 2025)

D'on som

  «I tu, d’on ets?». La pregunta, que per a tanta gent deu tenir una resposta automàtica i sense matisos, pot generar dubtes –o, si més no, una certa vacil·lació— en persones que hem tingut una vida poc o molt errant. Aquells que no vivim allà on vam néixer tenim la sort que, per exemple, sovint ens pot escaure més d’un qualificatiu geogràfic, però també ens trobem que de vegades hem de bregar contra un sentit de pertinença un xic ambivalent.

Us exposaré el meu cas. Si no hi ha dubte que sempre se’m podrà aplicar el gentilici «alpicatí», que m’adjudico amb orgull perquè Alpicat és el poble on vaig néixer, on vaig créixer i on vaig viure fins als vint-i-cinc anys, també és cert que la proximitat amb Lleida i el fet d’haver-hi estudiat fa que em senti còmode quan se’m qualifica de «lleidatà». D’altra banda, fa trenta anys que visc al Bages i això crec que m’atorga el títol de «bagenc» («manresà» durant vint-i-cinc anys i «castellnouenc» —perquè ara visc a Castellnou de Bages, on gairebé tothom és nouvingut— els darrers cinc). I això que molts sabem com costa, que t’acceptin com a membre de la tribu: durant molts anys, els mitjans de la Catalunya central parlaven d’un servidor com del «lleidatà establert al Bages», fins que un bon dia van començar a qualificar-me directament de «manresà» o «bagenc». També he de dir que més d’una vegada, per respondre a la pregunta amb què començava aquest article he adoptat una resposta ambigua i enjogassada i, per fer content a tothom, m’he definit com a «ponentí del Bages» o «bagenc de Ponent». Quan, per temes d’estadística, a l’entrada d’un museu em demanen d’on soc, sempre tinc un moment de dubte i no sempre responc amb el mateix lloc de procedència.

Si toquem de peus a terra i observem com funcionem els catalans a l’hora de repartir-nos gentilicis, al capdavall només n’hi ha un que mai no deixarà de ser-me propi: «alpicatí». Perquè del lloc on vaig néixer i on vaig créixer mai no me’n podré desempallegar. Ni ganes, també us ho he de dir. Com no se’n pot desempallegar ningú. Així, per exemple, per més que Vidal Vidal sigui un dels cronistes més brillants de la ciutat de Lleida, mai no deixarà de ser «arbequí» (és clar que tots en venim poc o molt, d’Arbeca); o Jacint Verdaguer, encara que en marxés jovenàs, sempre es dirà que era de Folgueroles; o Pep Coll, que sempre identificarem amb el Pallars d’on és originari i on, d’altra banda, s’ha proposat de mantenir-se literàriament; o, fins i tot, la senyora Angelina Torres, que fa més d’un segle que viu a Barcelona, però sempre podrà comptar amb un titular com el que el diari Segre li va dedicar al març: «L’àvia de Catalunya, de Bellvís, compleix 112 anys en perfecte estat».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de març de 2025)

Ànima de retrovisor

 

Mai no em convenceran que la realitat pugui superar la ficció, però és ben cert que de vegades s’escarrassa a aconseguir-ho, s’hi atansa i s’hi podria arribar a confondre. Els qui no ens perdem cap pòdcast de Crims prou que ho sabem. I és just en un dels millors episodis d’aquest programa que vaig sentir l’Anna Sàez parlar amb el Carles Porta d’una història que ella mateixa ja m’havia explicat: la dels cinc crims per enverinament que es van cometre a la Granja d’Escarp l’any 1935, tres dels quals van produir-se a la part de baix de la casa on va créixer i on encara viuen els seus pares.

A L’enverinadora, que acaba de publicar Pòrtic, Anna Sàez reconstrueix la història de Dolors Coït Vallès, que l’abril de 1935 va ser detinguda per haver assassinat el marit, la sogra, els cunyats i un nebodet de només onze mesos. Tots enverinats amb arsènic. Més endavant també detindrien sa mare, Teresa Vallès, com a còmplice i instigadora. El cas va tenir una gran repercussió mediàtica en aquell moment i va marcar per sempre els veïns de la Granja d’Escarp. Però el llibre no és tan sols una reconstrucció dels fets. També és un interessant retrat del personatge. Dolors Coït va entrar a la presó als vint-i-un anys, essent analfabeta i amb l’aspecte d’un velleta endolada amb mocador al cap, però al cap de poc ja presentava un aspecte totalment canviat: quan va arribar al judici era una dona sofisticada, ben vestida i amb la permanent acabada de fer. La presó l’havia canviat. A partir d’aquí, la seva vida va fer gairebé tants girs com versions va donar dels fets.

L’enverinadora és un true crime amb tots els ets i uts, que, com no podia ser d’altra manera, es llegeix d’una tirada. Però té un valor afegit: la mirada personal de l’autora. Els crims es van produir no tan sols al seu poble, sinó a dins de casa seua, i això fa que no es pugui deixar d’implicar, en primera persona, en el retrat de l’època, del lloc i de la gent («Quan jo era petita la majoria de vells havien nascut al s.XIX. Es reconeixien fàcilment perquè portaven faixa i armilla, sempre negres»). A més, amb l’estil evocador, irònic i intel·ligent que ja li coneixem, com que l’escenari sinistre de tres dels assassinats era justament un dels escenaris dels jocs de la seua infantesa, aprofita per introduir, de tant en tant, un incís nostàlgic que ens transporta als anys setanta.

Els qui enyoreu els «retrovisors» que l’Anna publicava fins fa poc a Segre, teniu l’oportunitat de llegir-ne un de 150 pàgines. Un «retrovisor» que li ha demanat un important esforç d’investigació periodística, però que conserva aquella eloqüència espurnejant dels seus articles setmanals. I és que, com diu cap al final, «Recordar és tornar a passar pel cor. No m’espanta convertir-me en estàtua de sal».

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 de març de 2025)

Dibuixar indianes

 

Imma Cortina ha publicat la seva tercera novel·la, El dibuixant d’indianes (L’Albí), i això és tot un esdeveniment literari a Manresa i comarca. Només ho saben les muntanyes (2015) ja va tenir força èxit, però va ser amb La cuinera dels senyors (2019) que vam comprovar que les publicacions d’Imma Cortina acaben convertides en un autèntic fenomen local. I tot fa pensar que El dibuixant d’indianes seguirà aquest mateix camí i que, tant debò, transcendirà l’àmbit més proper.

A El dibuixant d’indianes acompanyem el Mallol, un personatge complex i contradictori, en el seu procés de creixement, des de la infantesa entre les vinyes a Vilademuls, fins a les fàbriques d’indianes a Barcelona, passant per Sant Pere de Rodes i per un molí paperer de Manresa. Es tracta d’una novel·la que transcendeix gèneres (històrica, iniciàtica, d’aventures, romàntica, psicològica, de costums...) i que està magníficament ambientada al segle XVIII. Al marge d’una trama molt ben construïda que ara no desvetllarem, se’n pot destacar la prosa fluïda, que agombola, amb tota naturalitat, un portentós treball de vocabulari sobre temes tan diversos com el món de la vinya, la navegació, el dibuix i la pintura, la indústria de la filatura, la botànica o la vida quotidiana i la moda de l’època... L’època en què a Barcelona començava a florir una burgesia que convivia amb la petita noblesa local. Així, llegint El dibuixant d’indianes assistim a concerts i balls en salons sofisticats com els del Palau Moja, on treuen el cap i conviuen personatges reals com El Baró de Maldà o Erasme de Gònima; participem en combats navals al costat del conegut corsari Martí Badia; o seguim les inestimables lliçons del capellà i pedagog Baldiri Reixac.

I, encara, per si no n’hi ha prou amb els incentius literaris, un parell de sorpreses plàstiques: la magnífica il·lustració de la coberta, de l’artista Lourdes Fisa, i els 21 dibuixos de flors i plantes de Jaume Gubianas que encapçalen els capítols amb els quals s’estableix un interessant diàleg. Com a curiositat, el capítol situat a Manresa està associat al fonoll.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2025)

No fan mal a ningú

 Ens agrada dir que som tolerants. Afirmem que tolerem la diferència de qui practica una determinada religió, de qui té una orientació sexual que no és la nostra, de qui té uns trets racials determinats o de qui parla una llengua minoritària que no entenem. Diem que som tolerants i ens quedem tan amples. «No fan mal a ningú», afirmem, sovint, amb una condescendència que ens situa en un pla superior, com si només poguessin «fer mal» aquells que s’aparten dels estàndards religiosos, ètics, físics o lingüístics que tenim nosaltres, que som els «normals». Com si, d’entrada, aquell a qui percebem com a «diferent» fos per aquesta raó un perill en potència. Com si la «normalitat» hagués de ser automàticament sinònim de «bondat», sense pensar que en altres èpoques o en altres llocs del món ha estat o és «normal» discriminar persones per motius que ara i aquí ens escandalitzarien. «No fan mal a ningú», repetim, amb una prepotència que deixa al descobert la nostra ignorància.

Si consultem el diccionari, trobarem que la tolerància és la «disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.». Tolerar és, doncs, estar disposat a respectar. És suficient? N’hi ha prou, amb ser tolerants? El concepte porta implícita una dosi de superioritat moral que ens hauria d’incomodar. Presumir de ser tolerant és com dir «ets diferent i, en un primer moment, no m’agradaves. Però t’he conegut i, com que soc tan bona persona, he decidit que t’acceptaré i, fins i tot, estic disposat a respectar-te».

Homofòbia, racisme, discriminació lingüística, grassofòbia... són conseqüències inadmissibles de la intolerància. Es pot ser intolerant amb un homosexual, una dona, una persona d’una altra raça, amb qui no s’adequa a un estàndard físic o amb algú que parla una llengua diferent. Detectar la diferència ens empeny, de manera instintiva, cap a la intolerància. Allò diferent ens fa por i, per tant, genera aprensió. Tot acte de tolerància implica, doncs, una fase prèvia de rebuig. Per arribar a ser tolerant cal, primer de tot, conèixer allò que l’instint ens fa rebutjar. L’accés al coneixement fa caure prejudicis i ens acosta als altres. La seqüència vindria a ser la següent: por, rebuig, coneixement, tolerància, respecte, dignitat.

Vist així, la tolerància és un pas necessari que ens acosta a la normalitat, al respecte, a la convivència en igualtat de condicions. Mai, però, no hauria de ser l’objectiu final. Una societat tolerant és una societat que va pel bon camí, però no és encara una societat ideal. No n’hem de tenir prou amb ser tolerants i que ens tolerin. Cal respectar i que ens respectin. Perquè sense el respecte no podrem accedir a viure amb dignitat, que és el mínim a què hauríem d’aspirar.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 16 de març de 2025)

Els marges de la guerra

 

Tenim assignatures pendents i una és la recuperació de la memòria del paper que van jugar les dones durant la guerra civil. Quan parlem de conflictes bèl·lics, els protagonistes sempre són els homes. I no, no ens enganyem, el paper de les milicianes que van anar al front –tret, potser, d’alguna excepció— no va ser el de situar-se a primera línia de foc. Fins i tot corria la brama que les dones no podien anar-hi perquè distreien els soldats. En realitat, aquelles imatges –fotos o cartells— de noies amb granota i fusell forma part d’un imaginari que poc es devia correspondre a una realitat gaire més enllà de la propaganda. A l’hora de la veritat, també les esquerres marginaven la figura femenina i la relegaven a les tasques que tradicionalment s’han atribuït a la feminitat: cuinar, tenir cura de la intendència, ajudar a guarir malalts i ferits... I d’això els llibres no n’acostumen a parlar.

Per això la darrera novel·la d’Helena Rufat, Les ànimes fidels (Edicions 62, que es va presentar a la Parcir el passat febrer) té un valor que va més enllà del literari. Rufat construeix uns personatges femenins sòlids i complexos i els situa a la Bisbal de Falset, molt a prop del front de l’Ebre. Allà hi trobem, sobretot, dues dones: la Gertrude, infermera anglesa, comunista fidel als seus ideals, que treballa en un hospital de campanya; i la Clara, mestra republicana, que sobreviu com pot, fidel al poc que li va deixant la guerra. I aquestes, juntament amb altres dones, s’erigeixen en testimoni del que devia suposar ser dona durant la guerra. Les ànimes fidels descriu els marges de la batalla de l’Ebre i explora l’ànima d’unes dones que sobreviuen gràcies a la sororitat («Només l’afecte i la confiança que es tenien podia explicar que els assumptes d’una fossin responsabilitat de totes»). A banda de ser un bon text literari i de recrear un episodi històric, és també una reivindicació dels qui van lluitar des de la segona línia per uns ideals de llibertat. I això, quan es fa amb literatura de primera divisió, com és el cas, té un valor afegit.

(Publicat a El pou de la gallina, en el número de març de 2025)

La tartana i la masia

 

En la seva darrera novel·la, Els crims de la mel (Proa), Pep Coll parteix d’un crim real de 1953 al Pallars (un pagès va matar un gitano que li robava la mel de l’arna) per fer un retrat solvent, poètic i irònic del contrast entre la vida itinerant dels gitanos i la vida arrelada a la masia dels pagesos: «Des del punt de vista de la solidesa de l’habitatge, la mobilitat i la visió del món que tenen els seus estadants, la tartana de campament gitano es troba als antípodes de la masia pairal. Murs massissos de pedra enfront de lona i taulons de fusta, fonaments enfonsats a la terra enfront de rodes vacil·lants, horitzons que de tan permanents han esdevingut familiars enfront d’horitzons cada dia nous i forasters. No és estrany, doncs, que el pagès i el gitano ambulant s’hagin comportat sempre com gat i gos».

Pep Coll és un escriptor únic. Ningú, com ell, és capaç de transformar en paraules i en experiència universal el paisatge, la vida i la manera de ser dels pallaresos. I ho fa amb un estil també propi, amb una llengua que flueix amb naturalitat però que alhora serva una riquesa lèxica que no escatima paraules i expressions de precisió exquisida, i un to que a voltes pot semblar desmenjat o dramàtic però que sempre es descarrega en una fina pàtina d’ironia que, de tant en tant, pot desembocar en episodis divertits o, fins i tot, hilarants. I és que la prosa de Pep Coll acostuma a combinar la sobrietat de qui desgrana històries amb claredat, la calidesa de qui ensopega les paraules justes i l’atractiu de qui domina la ironia, característiques comunicatives que, no em feu dir ben bé per què, sempre he associat a la gent del Pirineu, aquells homes i dones de la muntanya, una mica feréstecs i desconfiats, poc donats a les expansions verbals, que, de sobte, fan un comentari divertit i eloqüent, com qui no vol la cosa, amb una mitja rialla sota el nas.

A Dos taüts negres i dos de blancs (2013), Coll ja va enfrontar-se literàriament a la reconstrucció d’un crim real. Allà, però, buscava reproduir amb fidelitat la realitat històrica, esfereïdora, dels fets. Aquí, en canvi, sense trair la realitat documentada, s’ha centrat en la construcció d’una ficció veraç al voltant d’un episodi real, amb una galeria de personatges (pagesos, gitanos i tricornis) implicats en uns fets que en unes altres mans poc passarien del relat anecdòtic, però que filtrats per la capacitat fabuladora i analítica de l’escriptor de Pessonada (que, com confessa en l’epíleg, aquest cop ha fet cas de les paraules de Carson McCullers a propòsit de la creació literària: «hi ha més veritat en la imaginació que en la realitat») es converteixen en una peça narrativa deliciosa i carregada de matisos sobre la naturalesa dels humans.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de març de 2025)