No sé si va de bracet amb
la naturalesa dels humans o bé és un tret que forma part de l’ADN dels
pobladors d’aquesta part del món, però sembla evident que entre els espècimens de
la nostra condició racional hi ha una tendència inevitable a no donar la cara, a
espolsar-se les puces, a tirar la pedra i amagar la mà... en fi: a no assumir
compromisos.
Algun cop he parlat de la
dificultat que tenen els adolescents (matèria primera de la meva activitat
professional) per entomar les conseqüències dels seus actes. Els anys de vaques
grasses, combinats amb l’absència dels pares enfeinats, amb una permissivitat i
un proteccionisme sense precedents, han ajudat a crear una generació de joves
que van posposant la resolució del més important dels conflictes de
l’adolescència: l’adquisició de responsabilitats. Triar un camí i, després, si
el resultat no és el que s’esperava, ser incapaç de carregar amb les
conseqüències és el principal símptoma de la immaduresa, una mena de malaltia
que, de fet, afecta gent de totes les edats. Fa algunes setmanes, per exemple,
els Mossos van detenir, a Manresa, un home que havia fugit de l’accident que
acabava de provocar i acte seguit havia denunciat el robatori del seu vehicle.
L’home, major d’edat i suposadament responsable dels seus actes, havia decidit
agafar el cotxe tot i no tenir carnet i, després d’embestir una motocicleta i
deixar-ne ferit greu el conductor, en comptes d’assumir la responsabilitat del
que acabava de fer, va decidir fugir del lloc de l’accident, abandonar el cotxe
en una altra banda i simular un robatori. L’objectiu: eludir les obligacions
que se suposa que té qualsevol ciutadà honrat i madur.
Fins aquí, pot semblar
que defugir obligacions és cosa d’adolescents immadurs o d’ignorants imprudents;
però quan resulta que un banc mal gestionat necessita una injecció de milers de
milions d’euros públics i no sembla que sigui culpa de ningú; quan queda provat
que els directius d’aquell banc havien falsejat dades i, en descobrir-se el
pastís, tothom mira cap a una altra banda; quan el Fiscal General del Poder
Judicial es veu embolicat en un escàndol considerable i posposa la dimissió (proposada
pel propi Consell General) perquè es vol fer la foto al costat del rei (que al
final va ser el príncep) en la celebració del bicentenari de la creació del
Tribunal Suprem; quan es fan promeses polítiques (no apujar els impostos, no
abaratir l’acomiadament, no demanar rescat econòmic...) que després no es
compleixen i resulta que no hi havia cap intenció de complir (em poso a
tremolar només de pensar que ens asseguren, entre altres coses, que a casa
nostra un “corralito” és impossible); quan et diuen que els serveis en sanitat
i educació queden intactes i després resulta que hi ha classes saturades i
esperes impossibles; quan la cultura, que sempre havia estat la germana pobra
en els pressupostos, ha passat a tenir-hi un pes testimonial; quan alguns
mandataris prefereixen celebrar el triomf de “(Article publicat a Regió7 el dia 7 de juliol de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada