Itàlia als 15 anys!

(Quatre impressions a partir del viatge en què, fa un parell de setmanes, vaig acompanyar els meus alumnes de 4t d'ESO, i que prèviament havia organitzat)

Viatge de final d’etapa de cinquanta alumnes de 4t d’ESO, adolescents acostumats a sortir-se amb la seva. Els acompanyen tres professors i segueixen un itinerari programat.

            A l’avió: abans d’enlairar-se, un auxiliar de vol exposa amb gestos les mesures de seguretat. El xicot és jove i atractiu, les noies resten embadalides fins que acaba la representació i llavors, emocionades, comencen a aplaudir. Els professors no saben on posar-se i l’auxiliar de vol, vermell com un pebrot, esbossa un somriure tímid.

            Verona: més que no pas per la casa de Julieta o per l’Arena, alguns dels nois mostren ja un especial interès (que durarà tot el viatge) pels venedors ambulants de souvenirs, especialment pels que traginen una mena de pilotes de goma que si es tiren amb força sobre una superfície plana queden esclafades com un ou ferrat.

            Primera nit: els adolescents no amaguen que, d’Itàlia, el que més els interessa és la diversió i, per tant, uns quants volen anar a una discoteca. Els altres no, perquè troben que el preu de l’entrada és abusiu. Discussió. Pacificació. Negociació. Pacte: tindran una estona de temps lliure, no aniran a cap discoteca però qui vulgui podrà entrar en un bar musical d’allà a la vora. A quarts d’una, tots cap a l’hotel. Alguns es quedaran desperts encara molta estona, xerrant a l’habitació.

            Venècia: arribada a la ciutat amb vaporetto i ovació general. Al cap d’un parell d’hores, però, comencen les primeres queixes sobre la monotonia d’una ciutat que ho és tot menys monòtona. Alguns, afectats de sobte per una febrada que els impulsa cap a la compra compulsiva, inicien una activitat consumista que durarà fins que se’ls hauran acabat els diners de la iaia.

            Segona nit: havent inspeccionat el terreny el dia anterior, els alumnes demanen i obtenen una estona lliure. Més d’un torna massa esverat i els acompanyants decideixen restringir llibertats a partir de l’endemà.

            Florència: dies de caminar molt. Continua la compra compulsiva per part d’aquells a qui encara queden uns quants euros. Mentrestant, visiten palaus, galeries d’art i tota classe de monuments.

            Nits a Florència: L’únic local prou atractiu on poden accedir menors d’edat és un pub amb la música a tota castanya, els professors acompanyants, que han d’assumir la decisió de seguir el grup tot i que ja comencen a mostrar símptomes clars d’esgotament, pacten amb els responsables del local que no serviran begudes amb alcohol als seus alumnes. Cap a les dues de la matinada, tots són a les habitacions, però no tots dormen.

            Pisa: es fan la foto fent veure que aguanten la torre inclinada (algun, més original, s’estira a terra, panxa enlaire, com si la torre li sortís de l’entrecuix). Acte seguit, fatigats, la majoria (alumnes i professors) s’estiren a la gespa del Camposanto i contemplen el conjunt monumental.

            Aeroport: un alumne ha perdut el passaport (imprescindible per a un menor que viatja sense els pares) i tots (especialment els professors, un dels quals s’hauria de quedar amb l’alumne despistat) han de creuar els dits esperant que, com acaba succeint, només els demanin el DNI.

            Retorn: els professors, en un últim alè, s’acomiaden dels alumnes. Un cop descarregades les maletes, s’adonen que només un pare i una mare se’ls han acostat per demanar com ha anat el viatge i donar-los les gràcies per l’esforç que han fet. També són professors de secundària.