MEMÒRIA D’INFANT

            Estem més o menys acostumats que es publiquin autobiografies centrades, especialment, en els èxits o vicissituds professionals i personals dels protagonistes. Són llibres que generalment repassen tota una trajectòria biogràfica, des de la infantesa fins al moment actual, que pot coincidir amb la vellesa o amb el final d’una etapa. En aquest sentit trobem, per exemple, els tres volums de memòries que, durant els darrers anys, ha publicat Jordi Pujol amb ferma voluntat de deixar constància del seu pas pel món i de la transcendència que aquest pas ha tingut en el país que va governar, de forma ininterrompuda, durant vint-i-tres anys. O, en un àmbit més proper, la impressionant La feina feta, de Josep Tomàs Cabot, on el venerable patriarca de les lletres manresanes fa un exhaustiu balanç de la seva trajectòria professional. Els autors (tant Tomàs Cabot com Pujol parlen des dels seus vuitanta anys) acostumen a dedicar alguns capítols als orígens familiars i a la seva etapa de formació, a l’època en què, essent infants, van adquirir consciència i caràcter gràcies a lectures, experiències i influències personals, però el gruix el dediquen a la seva trajectòria posterior. És més insòlit, en canvi, trobar-se un llibre de memòries centrat exclusivament en la infantesa de l’autor i, en canvi, crec que aquí rau, en bona part, la clau de l’èxit de Quan érem feliços (Destino, 2012), de Rafel Nadal, guanyador en la darrera edició del premi Josep Pla. Perquè, si la memòria és sempre selectiva, encara ho pot ser més quan es recuperen episodis llunyans, de la infantesa. I això permet a l’autor passar de puntetes –o esquivar, directament— episodis que potser haurien resultat incòmodes. Hi té tot el dret.

            Nadal té l’habilitat d’explicar-se a través de la seva experiència com a infant, de tal manera que, un cop llegit el llibre, que repassa amb cert detall la vida de l’autor fins als dotze o catorze anys, un té la sensació de conèixer-lo molt més enllà d’aquesta etapa. Perquè sovint un episodi infantil li serveix per fer una reflexió vital, o bé per seguir un fil fins a l’actualitat, o, encara, per evocar la memòria col·lectiva. I és que el protagonista de Quan érem feliços no és tan sols Rafel Nadal, ho són també els espais geogràfics que s’evoquen, especialment la Girona dels anys seixanta, i els Nadal-Farreras, una famíla de la renovada burgesia liberal (algú els ha titllat de “neoconservadors”), molt arrelada a la ciutat. L’autor, de fet, parla gairebé sempre en plural, perquè la seva experiència podria ser subscrita per qualsevol dels seus onze germans.

            A banda de l’encert de centrar-se en la seva pàtria infantil, i de parlar de la família –de la seva, però a la vegada, per extensió, de moltes altres famílies catalanes— amb certa honestedat, diria que l’èxit de Quan érem feliços es deu també a la capacitat de Nadal d’aglutinar una lletania d’experiències que identifiquen el passat de tota una generació, la dels qui van ser infants als anys seixanta que, per altra banda, coincideix amb la que (avui que tenen entre cinquanta i seixanta anys) més llegeix i més llibres compra. Només cal anar a un club de lectura o fixar-se en qui bada per les prestatgeries de la llibreria.

(Article publicat a R7 el dia 18 del 8 de 2012)