A
la pel·lícula To Sir, with Love (que
aquí es va traduir amb el títol infame i efectista de Rebelión en las aulas, 1967), Sidney Poitier fa el paper d’un jove
enginyer que, mentre no troba la feina que vol, exerceix de professor a l’institut
d’un suburbi londinenc, amb un grup d’alumnes conflictius i impertinents que,
al capdavall, li faran descobrir la seva veritable vocació. En un moment de la
pel·lícula, quan Poitier comenta a un professor experimentat que el curs
següent ja no serà al centre, perquè li han ofert feina com a enginyer, aquell li
diu que d’enginyer en pot fer qualsevol, en canvi de bons mestres, capaços de
bregar amb una classe d’adolescents i sortir-ne victoriosos, n’hi ha ben pocs. I
és que, com insisteix sempre a dir Gregorio Luri –gran escèptic de les panacees
metodològiques en pedagogia—, el mestre és més important que el mètode. Una
bona metodologia aplicada per un professor dolent està condemnada al fracàs, de
la mateixa manera que un bon professor aconseguirà resultats com a mínim
acceptables si confia en el seu mètode, sigui quin sigui. Aquesta tesi, que
Luri ja defensava a L’escola contra el
món (La Campana, 2008), la repeteix en el seu nou assaig sobre pedagogia: Per una educació republicana (Barcino,
2012), que ha estat una de les lectures més profitoses que he fet aquest estiu.
Luri
parla sense embuts de molts dels defectes del nostre sistema educatiu que, al
seu parer (recolzat sovint per la bibliografia), han provocat que els alumnes
catalans obtinguin uns resultats inferiors als que hauríem d’aspirar com a
país. L’autor no defuig la polèmica, i qüestiona la ingenuïtat amb què
l’educació, sovint, “ha sobrevalorat l’espontaneïtat i l’emotivitat i ha
menystingut la cura dels petits gestos de la convivència diària”. Reivindica la
disciplina, la meritocràcia, l’esforç i, molt especialment, el deure moral que
té l’alumne de ser intel·ligent; i critica el corrent pedagògic que va inspirar
la principal reforma educativa de les darreres dècades (la LOGSE), el constructivisme,
que pressuposa uns elaborats esquemes mentals en els nens que els permetrien un
aprenentatge autònom i, per tant, que els alumnes només puguin sentir-se
motivats si construeixen el seu propi aprenentatge. La transmissió del saber
té, doncs, per als constructivistes, molt poc valor. Luri tampoc no s’està de
dubtar de l’eficàcia de la línia més de moda actualment, que defensa que
l’ensenyament s’ha de centrar menys en els coneixements i més en les
competències; ni de dubtar de les pretensions de panacea de l’escola 2.0.
El
llibre està farcit de perles –en forma de frases— que planten cara a la
correcció pedagògica “oficial” amb una desinhibició i un esperit crític expressats
amb lucidesa: “una lliçó magistral de debò sol ser una font de satisfacció i
d’aprenentatge”; “l’escola ha de saber mostrar als alumnes la dignitat de
l’ambició de mèrit i la vergonya de l’ambició de vulgaritat”; “l’elogi
indiscriminat no té res de positiu i aviat perd tota credibilitat”... Luri
planteja quines han de ser les finalitats de l’escola, i no es cansa de
repetir, des de la perspectiva que li donen els anys i tota la colla de
reformes i contrareformes viscudes, que “no hi ha més bon mètode que un bon
mestre”.(Article publicat dissabte, 1 de setembre, al diari Regió7)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada