Independència!

                Abans de l’èxit incontestable de la manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona ja hi havia algun polític que, preveient una resposta massiva a la convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana –i adonant-se, doncs, que no podia quedar al marge d’un esdeveniment que, aquesta vegada sí, podia acabar sent històric—, s’escarrassava a justificar les pretensions de l’acte segons els propis interessos partidistes. Una actitud que diu molt del nivell moral i personal d’alguns dels nostres dirigents. Duran Lleida, per exemple, aterrit davant la possibilitat de no sortir en una foto que potser algun dia serà transcendent, deia, una setmana abans, que aniria a la manifestació perquè “ja no és independentista”, i feia ostentació, una vegada més, d’aquesta capacitat dels polítics per interpretar-ho tot des d’una òptica interessada. Per la seva banda, el líder del PSC, Pere Navarro, va arribar a dir, quan faltaven uns dies per a l’esdeveniment, que l’èxit previsible del sarau que es presentava com a sobiranista seria, en realitat, una mostra del descontentament de la societat davant la situació de crisi i retallades que pateix. L’allau de penjaments que va venir-me al cap quan vaig sentir que Navarro –amb el seu to permanent de líder desubicat que no alça la veu per no molestar— o Duran Lleida –com si acabés de rebre una revelació divina— procuraven reinterpretar una consigna inequívoca (no oblidem que el lema de la convocatòria era: “Catalunya, nou estat d’Europa”), no el podria pas reproduir ara públicament, perquè tinc prou capacitat de contenció verbal per estalviar-me maldecaps jurídics. Que no ens estranyi, doncs, si ara tothom vol apuntar-se la victòria, si tota aquesta colla de polítics que modulen el discurs segons com es desenvolupa el curs dels esdeveniments intenten ara liderar la massa popular que dimarts es va manifestar pels carrers de Barcelona.

                Per altra banda, després d’haver assistit a la concentració massiva, amb el precedent de la que ja ens va convocar el 10 de juliol de 2010, un no pot deixar de ser una mica escèptic. L’ombra del desencís i del desconcert que es van viure durant els mesos posteriors a la manifestació de 2010 plana per damunt de l’èxit d’aquesta convocatòria. Aquest cop, però, la multitud no mostrava cap ambigüitat. Si el crit de “som una nació” i el dret de decidir (consignes més o menys còmodes per a gent de sensibilitats polítiques força diverses) van unir més d’un milió de persones fa dos anys, aquesta vegada el missatge era ben clar i es va cridar amb una unanimitat sense fissures. Pels carrers de Barcelona, per la Gran Via fins i el Passeig de Gràcia, per la plaça d’Urquinaona i per la Via Laietana, pel Passeig d’Isabel II, pel parc de la Ciutadella i fins davant mateix del Parlament... el clam no es prestava a interpretacions equívoques. Mai, abans, un acte independentista havia tingut, ni de bon tros, una acollida similar. Un milió i mig de persones (segons dades de la guàrdia urbana i la Conselleria d’Interior), de diferents tendències ideològiques, d’estracció social diversa i no tots nascuts sota el paraigua de la mateixa cultura, ens vam unir per fer un mateix crit: “in-inde-independència!”

(Article publicat a Regió7 el dia 15 de setembre de 2012)